«Jo he vist Déu, he estat en la seva presència, li he parlat i m'ha respost. És per això que sé que no existeix. Que no hi és. Que no ha estat mai i no hi serà mai. Repeteixo: no existeix. Insisteixo: la Terra no és plana, les vaques no volen, l'Holocaust va ser un fet i Déu no existeix.» Amb aquesta contundència acaba el segon capítol del darrer llibre de l'escriptor anglès resident a Barcelona Matthew Tree (Londres, 1958), amb el controvertit títol La vida després de Déu (Ara Llibres). Tree atorga un caràcter testimonial al seu llibre –«no intento convertir ningú, només fer-me visible i explicar quina és la meva opinió sobre el tema», diu–, un volum en què el registre és el de l'autor que ha estat sempre, l'escriptor que no creu en els gèneres, sinó en una veu pròpia per explicar, primer, una experiència pròpia, però posteriorment per fer una anàlisi documentada i sòlidament argumentada de les sis religions amb més presència al nostre país i, molt especialment, del cristianisme i l'islam, dues religions que, en la segona meitat del llibre, compara a través del comportament dels seus líders principals en relació amb una de les tragèdies més esgarrifoses del segle XX, l'Holocaust.

La religió és un dels temes que han acompanyat Matthew Tree –afirma que amb 14 anys va prendre consciència que era ateu– durant tota la vida. Ara, amb aquest llibre, això s'ha acabat: «Tenia molt clar, en començar a escriure'l, que em desfaria de qualsevol interferència religiosa en la meva vida. Aquest era el meu objectiu personal. Sobre religió, per a mi, està tot dit. A més si abans ja era ateu, ara ho sóc quatre vegades més.»

Tree no només desmunta mites fundacionals de l'Església catòlica, com ara la teoria cada vegada més avalada que Jesucrist mai no va existir físicament, sinó que també posa al descobert les incoherències de l'islam, en un temps en què la radicalització, el fonamentalisme religiós d'una banda i de l'altra, requereixen actituds valentes, un adjectiu que han utilitzat Jordi Puntí i Isabel-Clara Simó parlant del llibre de l'autor anglès. Aquest adjectiu provoca en Tree un rampell de responsabilització, i adverteix: «No tenia la sensació que estigués fent el valent. Segur que hi ha coses que ofendran la gent, però no hi ha res gratuïtament ofensiu en el llibre.» L'autor anglès sosté que el concepte de «xoc de civilitzacions» és una ximpleria, perquè «el cristianisme és un derivat del judaisme i l'islam prové del cristianisme i el judaisme, de manera que no pot haver-n'hi un sense els altres.» Tree afirma que les religions «ens volen fer creure que sense no existirien ni ètica ni moral, mentre que és evident que abans de les religions els éssers humans ja disposaven d'un sentit ètic i en continuaran tenint després.» Al final del llibre, Matthew Tree, per aconseguir quelcom de contrast amb la seva veu, ha volgut que tres persones expliquessin la seva actitud envers la religió: el guionista Enric Gomà, el genetista de Santa Coloma de Farners Jesús Purroy i l'escriptora catalana d'arrels musulmanes Najat El Hachmi. L'autor anglès no advoca a La vida després de Déu per la desaparició de les religions, però en el llibre deixa prou clara la seva actitud: «Vull viure la vida sencera [...] sense que hi hagi la més mínima interferència per part dels creients (de qualsevol religió). No vull saber res de les seves suposades veritats, no vull saber res dels manaments dels seus profetes i messies i sacerdots respectius, no vull que em diguin el que m'és permès pensar i el que no. Ells, que facin genuflexions i ofrenes, que es prostrin, que cantin, que lloïn, [...] que consultin els rabins, els imams, els bisbes, els gurus, els bramans i els zaotars [...], però a mi que em deixin en pau. En pau!»