dissabte, 15 de desembre de 2007
> Lluminàries
la galeria
JOSEP VICENTE.
Un diari duia que aquest any la il·luminació nadalenca a Madrid tenia el mateix cost energètic que proveir una població de 50.000 habitants durant no sé quants mesos. La cosa m'ha recordat allò de «más madera» a la pel·li dels germans Marx que, mancats de carbó, feien llenya de tot el que al comboi era fusta per mantenir el fogar de la locomotora. La finalitat madrilenya, com la d'arreu que enllumena, és l'enlluernar (encandilar és més exacte i mefistofèlic) els usuaris del Madrid in per sostenir compulsiu el shopping. Deixant de banda el cost econòmic, qüestió de cadascú, el que compta és el cost ecològic en recursos i salubritat globals. Els humans (versió satisfeta) ens hem agafat els dits en l'engranatge d'un progrés que ens mana i mena on ni ell sap, vehicle i destinació alhora: no es pot dubtar –dic– que fem via embadalits, cap on ens duen. Arribar a aquest nivell d'alienació ben peixada, ha estat per un procés intens i extens de banalització, que és claudicació: quan l'home ha deixat de ser revoltat, vet-aquí l'home claudicat, el mesell. Una de les parts d'un llibre d'un tal Marshall Berman entorn de la modernitat, és una reflexió sobre el Faust de Goethe. A l'última fase del drama, s'hi parla de la «tragèdia del desenvolupament». El títol és Tot el que és sòlid s'esvaeix en l'aire, una frase de Marx, el pensador. En Marx hi ha una vena d'una aigua fina que tant de bo trobés la deu per fluir i brollar.
|
