«Anem a la Rambla.» La petició la fa una barcelonina que s'ha passat un any fora. El seu acompanyant arronsa el nas: està fart d'esquivar carteristes, trilers, turistes despistats i/o flotant en alcohol –majoritàriament celebrants de comiats de solter disfressats de superherois, ells, o tocades amb barrets de cowboy de color rosa, elles– o putes embotides en peces de roba tres talles petites que, aplicant estratègies de venda més agressives que els comercials del Glengarry Glen Ross de David Mamet, et grapegen amb insistència mentre et canten, sempre en anglès, els plats de la carta. Malgrat tot, l'acompanyant accedeix i, sorpresa: la Rambla està mig buida, i llueix molt diferent que quan la creua a mig matí, al vespre, a la nit. Més transitable, segur. Però és clar, és que són les tres de la matinada.

L'escena anterior és de dissabte passat. La que ve ara, d'ahir dijous. L'acompanyant ara va sol, i vol provar si és possible això de «ramblejar», això de passejar còmodament, Rambla avall, enmig de l'eixam de visitants. Val a dir que segueix arronsant el nas, escèptic. La barreja que ha esdevingut el passeig, convertit en un gegantí centre comercial dissenyat a pedaços, sense cap criteri rector per ordenar espais ni racionalitzar l'oferta més enllà de poc escrupoloses estratègies comercials mametianes, és massa difícil de pair: indigest és que la Boqueria o les pastisseries de luxe convisquin amb cabassos de paelles precuinades i franquícies de menjar ràpid d'importació; que el Liceu s'albiri mentre de fons se sent un reggaeton exportat per alguna botiga de roba, o que els selectes combinats del Boadas comparteixin territori amb sangries a mida de turistes vestits de superherois o amb barrets rosa de cowboy. Aquesta insistència a mesclar l'excel·lència, fins i tot elitista, i la quincalla, fins i tot barroera, obre poques escletxes a l'optimisme.

En fi, comencem. Quatre conductors de taxis d'aquests a pedals fan sonar els timbres dels carros per atreure clients a Canaletes. I com que ara ve Nadal i són les sis de la tarda, s'acaba d'encendre l'enllumenat nadalenc. Sobri i de llum blanca, enguany. De moment, els dels carrets no tenen clients. I, sorpresa, es pot passejar amb calma, perquè la densitat de visitants és sorprenentment baixa. Una altra cosa és el paisatge, amb això sí que no hi ha res a fer. Però només hi ha una aglomeració, a l'administració Valdés, que ara ve Nadal. I el fred. Bé, el fred ja és aquí. Un fred que pela. Potser d'aquí la baixa densitat, i les terrasses desertes. Fins i tot la dels cartells que ofereixen «Hot sangria, the original». Així venen la mercaderia, en anglès, també. Per cert, no s'hi troben, en la passejada de mitja tarda, putes insistents. Deu ser que respecten l'horari infantil, o de ser el fred. Sigui com sigui, la seva efímera absència, sumada a l'eradicació de les revistes X dels quioscs, que ara les han de tenir amagades –i que les han substituït per més souvenirs i postals amb motius flamencs i taurins, per a horror dels polítics que, políticament correctes ells, a més de perseguir el porno han declarat la ciutat «anti taurina»–, contribueix a atorgar al passeig una imatge asexuada que, ara que tothom va tapat de cap a peus, només trenquen els anuncis de línies eròtiques que decoren les cabines de telèfon. Línies amb tarifes dignes de terrassa ramblera, per cert. Però, total, ja ho van dir ahir els comerciants: els preus són cosa de l'oferta i la demanda, i com més serem més riurem.

Doncs que no pateixin: la baixa densitat d'ahir a la tarda va ser cosa d'una estoneta. Total, un parell d'hores més tard, es va normalitzar, tot i que la temperatura no va pujar pas. O sigui que ja ho saben: si volen ramblejar, provin a mitja tarda. O de matinada, és clar. En aquest últim cas, a més, podran comprar abans que ningú el diari. I sense que els costi, hi hagi la demanda que hi hagi, ni un cèntim més que en qualsevol altre lloc.