«La història de Can Parés és una d'aquelles històries barcelonines que cal un xic d'amor per a contar-les; perquè el Saló Parés és quelcom molt lligat a la història espiritual de Barcelona, car allí, en aquelles parets, s'hi ha desenrotllat quasi mig segle de la nostra pintura; mig segle ple d'activitats i de lluites; mig segle al bell mig del qual ha nascut la jove escola de pintura que ara priva en el nostre món...» Joaquim Folch i Torres celebrava, amb aquest article que va publicar a la Gaseta de les Arts, el 29 de juliol del 1925, els quasi 50 anys d'història de la Sala Parés, la primera galeria d'art que va obrir a l'Estat espanyol i una de les més antigues del món. Joaquim Folch i Torres no s'hagués pogut imaginar mai –o potser sí, però llavors hauria sigut un excés d'optimisme– que 80 anys després la Sala Parés celebraria el 130è aniversari.

Tot i que des de l'any 1925 la galeria és propietat de la família Maragall, no cal oblidar, per molt lluny que quedi, el seu artífex: Joan Baptista Parés, un home de gran cultura i amb moltes habilitats socials. El seu pare, Joan Parés, regentava una botiga de marcs i motllures, materials per pintar i reproduccions d'obres d'art en un edifici del carrer Petritxol, el número 5, propietat del jurista Maurici Serrahima i Palà. El març del 1877, Parés fill, estimulat per Serrahima, va obrir una galeria d'art a la part del darrere de la botiga. Sí, en aquell carrer perdut, solitari, amb una pensió de mala reputació ben a prop, però que, pocs anys després, es convertiria en un punt de trobada de l'alta i mitjana societat barcelonina que es delia pel modernisme.

Parés era un d'aquells personatges que fan grans les petites històries. Era un viatger incansable, sempre amunt i avall, cada setmana adquiria noves obres d'art: que si un Urgell, que si un Vayreda, que si un Rusiñol. Dissabte a la nit, penjava totes les adquisicions a les parets de la galeria. L'endemà diumenge, al migdia, mig Barcelona corria a veure l'exposició. Això de mig Barcelona no és, ni de lluny, cap exageració: l'any 1886, l'exhibició d'un escabrós quadre de Juan Luna y Novicio, Spoliarium, que mostra com despullaven els gladiadors morts al circ romà, va atreure l'atenció de 60.000 persones. Hi havia cues fins a la Rambla.

Joan Anton Maragall, actual director, juntament amb la seva germana Marta, de la Sala Parés, fill i nebot dels continuadors del projecte de Joan Baptista Parés, creu que en el naixement de la galeria hi havia dos pares: el bullici artístic a la Catalunya de finals de segle i el potent col·leccionisme que va sostenir tota aquesta força creativa. Els Maragall, Joan Anton i Raimon, van reorientar la línia de Parés apostant pels pintors realistes i renovadors entorn de l'esperit de la Generació del 17. La diferència entre Parés i els Maragall és que els segons van establir una relació més intensa amb els artistes.

Els descendents Maragall van encetar una etapa als anys vuitanta, amb l'obertura d'una altra sala al pis de dalt i amb una aposta ferma pels artistes que, als setanta, facturaven la primera figuració contemporània. Amb l'arribada del nou mil·lenni, la Sala Parés va decidir incorporar les generacions més joves de pintors, que ja beuen d'altres influències, com ara el cinema i la fotografia.

Per celebrar el 130è aniversari, la Sala Parés ha organitzat tres exposicions especials, que s'inauguren avui: Sala Parés: 130 anys, una mostra documental que parla de la història de la galeria i de la seva evolució al llarg del temps; Mig segle d'una trajectòria, que inclou obres representatives de 31 artistes que van formar el grup estable de la galeria entre el 1930 i el 1980 (Josep Amat, Rafael Durancamps, Emili Grau Sala, Josep Mompou, Pere Pruna, Josep Roca Sastre i Josep de Togores, entre d'altres), i En un nou segle, que aplega 27 artistes que es van incorporar a la galeria a partir dels anys noranta, en una obertura cap a les noves tendències del realisme contemporani.