dijous, 13 de desembre de 2007
> Federalisme i sobiranisme
opinió
ENRIC MARÍN I OTTO.
El debat polític està tan marcat per la conjuntura electoral i els moviments tàctics que tot sovint l'arbre amaga el bosc. En plena crisi de creixement, Catalunya viu amb renovada incomoditat el trànsit a la globalització. La falta de poder polític, econòmic i cultural hipoteca de manera greu tot projecte nacional. Davant d'aquesta percepció, es formulen tres respostes: autonomisme, federalisme i independentisme. L'autonomisme ja ha estat desautoritzat per la política espanyola que ha decidit no sortir del «cafè per a tothom». L'autonomisme estricte té molt poc crèdit a Catalunya: ja només el PP manté adscripció d'una manera inequívoca i a la baixa. El plantejament de renovació del catalanisme formulat per Mas no deixa de ser una aproximació ambigua al sobiranisme; un intent de connectar amb els moviments de fons del país. Pel que fa al federalisme, hi ha dos problemes de base. El primer, que mai no ha estat formulat d'una manera específica. És un rètol sense contingut més enllà del compliment de l'Estatut. Però és ben sabut que no hi ha horitzó federal sense reforma constitucional. I la voluntat federalista a Espanya és imperceptible, inexistent. Ni simètric, ni asimètric, ni rodó, ni quadrat. Res. El darrer intent d'avançar cap una Espanya federal fou el del president Maragall. La resposta del PP i del PSOE ha estat clara, rotunda i, aparentment, irreversible. Hi ha, finament, l'opció independentista, normalment presentada com a extremista, encara que és àmpliament majoritària als països que ja tenen estat. No són independentistes Aznar, Zapatero, Sarkozy o Bush? No es pot negar que, malgrat tot, el sentiment independentista creix de manera sostinguda, però encara és minoritari. I, de fet, no podrà ser majoritari mentre sigui identificat amb el separatisme tradicional o amb una reivindicació de base ètnica més que cívica. En l'imaginari col·lectiu encara no és veu la independència de Catalunya com una ampliació interna d'Europa. Encara es veu com una separació d'Espanya que és tan impossible com la separació de França o de qualsevol altre país de la UE. La independència de Catalunya avui ens la podem representar com el poder sobirà de decidir quin és el nostre model d'integració a Europa sense passar per Madrid i al costat de França, Portugal o Espanya. És a dir, l'independentisme català és federalisme europeu: sobirania compartida des del dret a decidir.
|
