Un dia de l'any 1973, quan feia molt de temps que no aconseguia el suport econòmic de l'Estat israelià per continuar realitzant els seus documentals, David Perlov va començar a filmar amb la càmera de 16mm al seu apartament de Tel Aviv. A filmar la vida que hi passava, mentre també observava des de la finestra els moviments del carrer o els canvis atmosfèrics. Amb el temps, es va endur la càmera en els seus viatges cap a altres ciutats, com ara París (on van anar a viure les seves filles bessones, Yael i Naomi), Sao Paulo (per retrobar-hi els seus orígens brasilers) i Londres, on, l'any 1983, les imatges capturades amb la consciència de rodar un diari filmat van tenir la possibilitat, amb l'ajut de Chanel Four en la producció, d'estructurar-se en sis capítols de 55 minuts de durada. Aleshores, un cop definit el muntatge, en què va participar la seva filla Yael, hi va afegir la seva veu, que comenta les imatges i hi reflexiona. El Diari de David Perlov es va emetre en algunes cadenes televisives, però, després, va fer-se pràcticament invisible sense que el cineasta es decidís a reeditar-lo i posar-lo en circulació. Després de la seva mort, ocorreguda l'any 2003, els seus pròxims van recuperar el Diari, que s'ha anat exhibint en festivals i centres culturals i ha provocat l'emoció del descobriment d'una reveladora mirada sobre el món.
La programació d'aquest diari filmat al cinema Truffaut (on, des de dimecres fins divendres vinents, s'emetran cada dia dos capítols successius a partir de dos quarts de nou del vespre i amb entrada gratuïta) representa, doncs, una oportunitat de descobrir una experiència cinematogràfica singularíssima. Si la seva projecció a Girona s'integra dins del seminari La imatge ferida és perquè els conflictes d'un territori certament ferit hi són presents des que Perlov va començar el Diari coincidint amb la guerra del Yippour. La política i la guerra van envaint l'espai íntim, a vegades a través dels noticiaris de la televisió, que, provocant tanta tristesa com indignació en el cineasta, informen de l'ocupació del Líban l'any 1982 i així, doncs, de la matança de civils palestins a Sabra i Shatila. Documentant allò que és quotidià, Perlov mostra, doncs, la bellesa del món, però també és atent al seu horror i el seu dolor. El seu compromís estètic, moral i polític no és aliè al de la seva filla Yael, que va ser ajudant de muntatge de Shoah, el film de Claude Lanzmann sobre els camps d'extermini nazis. Yael Perlov presentarà dimecres el Diari del seu pare al Truffaut i divendres participarà en un debat al mateix cinema després de fer una conferència a la UdG en què, amb el títol Whose land is it?, mostrarà i comentarà imatges relatives al conflicte entre palestins e israelians: De qui és aquesta casa? o també De qui és aquesta terra?
