Cap al final de Memòria negra, documental d'investigació del periodista Xavier Montanyà a propòsit dels últims anys de colonialisme espanyol a Guinea Equatorial i de les seves herències perdurables després de la independència declarada el 12 d'octubre del 1968, un dels testimonis guineans a l'exili apunta: «Algun secret hi deu haver, a La Moncloa, quan aquells que prometen ajudar-nos canvien d'opinió quan hi arriben.» Montanyà no només ha ensopegat amb la prohibició de rodar a la Guinea governada per Teodoro Obiang (nebot del dictador Fernando Macías, el primer president de la Guinea independent) i amb les dificultats derivades del fet de tractar un tema que continua sent, en part, matèria reservada de l'Estat espanyol, sinó que la seva pel·lícula sembla que pateix les conseqüències de voler fer memòria d'alguna cosa obscura que ningú no sembla que tingui interès a recordar. Memòria negra, una iniciativa del màster de documental de creació de la Pompeu Fabra que, amb l'assessorament de Basilio Martín Patino, ha produït Ovideo i Fernando Colomo PC, va presentar-se al festival de Valladolid de l'any passat i ha tingut una estrena fantasma a Madrid i Barcelona perquè els productors poguessin cobrar la subvenció corresponent. La invisibilitat del film, doncs, converteix la seva projecció de dimecres a la Casa de Cultura de Girona en una ocasió excepcional de descobrir un film incòmode sobre una realitat reveladorament desconeguda.
Tot i els punts que es mantenen foscos, Memòria negra aporta prou materials per al coneixement i la reflexió sobre la naturalesa i els efectes del colonialisme espanyol a Guinea. Ho fa amb imatges d'arxiu que, extretes principalment del No-Do, mostren aspectes que provoquen perplexitat (com ara les processons de Setmana Santa amb encaputxats al país africà) mentre la veu narradora insisteix que Espanya no ha estat mai un país colonialista explotador, sinó que ha fecundat materialment i espiritualment les seves colònies. Una tesi en la qual es reafirma Manuel Fraga Iribarne, que va visitar Guinea com a ministre franquista d'Informació i Turisme i que exhibeix en el film una sospitosa desmemòria. Les preguntes incisives de Montanyà també fan que l'advocat García Trevijano, assessor de Macías, perseguidor i torturador dels seus opositors, es negui a continuar l'entrevista. Com a contrapunt poètic, el documental segueix l'evocació de la seva infància i de llegendes africanes per part d'un anònim guineà exiliat que va heretar del seu pare un riu que ni tan sols pot travessar.
