En les escenes inicials de The nanny diaries ens fa la sensació que es tracta d'una mena de resum sobre antropologia urbana escrit per una deixeble de Margaret Mead. La veu en off d'una futura mainadera ens indica que a Nova York, hi viuen un seguit de tribus urbanes peculiars, entre les quals les més refinades i alhora extravagants són potser les que viuen a la part alta de Manhattan. La tribu està formada per famílies d'executius, d'empresaris triomfadors i algun representant de la classe intel·lectual. El to de la proposta sembla que ens anuncia que aquesta pel·lícula dirigida per Robert Pulcini i S. Springer Berman, la parella responsable d'American splendor, ens situarà en el territori d'un cert cinema independent que, a l'ombra de Woody Allen, retrata un món sofisticat. Les intuïcions poden arrodonir-se si tenim en compte que la protagonista és Scarlett Johansson, potser l'actriu més cool del cinema hollywoodià actual. Amb tot, però, al cap d'una estona de metratge veiem que apareix un paraigua i que la mainadera vol recordar una altra il·lustre mainadera que va aterrar un bon dia dels anys seixanta a Londres, tot incitant els nens d'una rica mansió a fer un viatge fins al món dels dibuixos animats. El paraigua de Mary Poppins no fa més que donar-nos una pista clarivident que ens indica que el suposat tractat d'antropologia urbana no trigarà a transformar-se en una pel·lícula per a tots els públics, feta a partir de fórmules estereotipades i amb molt poca imaginació.

No és cap casualitat que The nanny diaries s'hagi estrenat quan ja és Nadal als grans supermercats però encara no ho és en el calendari d'advent. La pel·lícula no fa res més que respondre a les demandes generades per un forçat infantilisme nadalenc, que pretén incentivar el consum amb un seguit de pel·lícules per distreure els nens mentre els pares saquegen els comerços. La intriga no pot ser més trivial. La mainadera s'ha d'ocupar d'un nen nascut en una família rica però desestructurada. La noia incita el nen cap a un món nou, es guanya la seva confiança i desperta tots aquells instints que la seva família havia reprimit. La noia de confiança acabarà convertint-se en el malson de la mare, mentre que el pare, que actua com un executiu ocupat, no acaba d'assabentar-se de la situació. Mentrestant, la mainadera coneixerà el noi del pis de dalt i viurà una història d'amor paral·lela. Com es pot veure, els tractats d'antropologia no triguen a difuminar-se, la pel·lícula acaba desplaçant-se cap al no res i tota la família surt contenta de la sala després d'haver vist, una altra vegada, la mateixa història explicada mil vegades. Al final del trajecte, la gran paradoxa és que els seus directors van emergir d'aquell mitificat cinema independent que amb el temps s'ha convertit en molt més limitat que totes les propostes comercials. The nanny diaries és un reflex de la crisi que travessa actualment el model independent americà o és simplement un producte d'encàrrec per rendibilitzar el Nadal?