Deuen haver observat que moltes vegades els polítics, quan es troben celebrant un debat, diuen a l'adversari: «No es posi nerviós.» Ho diuen perquè saben que és la forma infal·lible de posar-lo nerviós i el primer pas per deixar-lo destrossat.
Vostès es pensen que el polític és aquell senyor immutable i d'ànima i cos d'acer que intervé en els mítings com si el món fos seu, que parla per la televisió com si Mònica Terribas no l'afectés, que saluda la gent pel carrer com si conegués tothom. Haurien de veure'l abans de pujar a l'escenari o abans d'enfrontar-se a la Terribas. És un sac de nervis, no toca vores, sembla que escolti i no escolta res. Si li sembla que la persona que ha saludat pel carrer no li ha donat la mà amb prou calor, ja no és bo per a res en tot el dia, i es mira i remira al mirall per veure si és que té una cara que fa por o no és prou simpàtica. L'estat natural d'un polític és estar nerviós. Nerviós en campanya, nerviós en nit electoral, nerviós llegint el diari que mai no li dóna les notícies que voldria. Per tant, el mèrit d'un polític, si no vol morir d'un col·lapse, és saber-se mantenir tranquil o fer-ho veure i procurar que qui es posi nerviós sigui el rival, perquè sap per experiència que aquest és el seu punt més flac. El polític Joan Ferran s'ha posat nerviós. Jo conec Joan Ferran. El conec d'haver-hi coincidit en alguna tertúlia de TV3 quan a Catalunya governava CiU i ell era la quota o una de les quotes del PSC. Que quedi clar, doncs, per començar, que el socialista Joan Ferran, el que ara es queixa de la crosta nacionalista de TV3 i de Catalunya Ràdio, ja sortia a TV3 quan no manaven els seus i hi deia el que li donava la gana, i ben fet que feia. Joan Ferran podria viure tranquil·lament la seva militància si no fos que els seus companys de partit han decidit utilitzar-lo com a senglar. En política, un senglar és l'home que ataca, que envesteix. Joan Ferran ha envestit aquesta setmana TV3 i Catalunya Ràdio tot dient que de tots dos mitjans de comunicació públics, se n'hauria d'arrencar la crosta nacionalista. Quan Joan Ferran diu «nacionalista», vol dir Convergència i Unió. Joan Ferran ensuma un militant o un simpatitzant de CiU d'una hora lluny. Entra en un lloc i per molta gent que hi hagi pot assenyalar els militants o els simpatitzants de CiU un a un. El dia que als aeroports no deixin passar els militants de CiU, Joan Ferran serà el millor perdiguer. De vegades s'excedeix i veu convergents on no n'hi ha, però val més pecar per massa que per poc. Deia que Joan Ferran s'ha posat nerviós. S'hi ha posat, més aviat, el PSC, el seu partit. Home: després d'una manifestació multitudinària que el PSC pel seu mal cap va ignorar, després que s'acostin eleccions decisives per a Zapatero, després que l'adversari per antonomàsia –CiU– acapari informacions, qualsevol no es posa nerviós. El PSC ha tramès el seu nerviosisme a Joan Ferran, i Joan Ferran ha actuat en conseqüència. Ferran ha dit aproximadament que si Antoni Bassas, Josep Cuní o qui sigui continuen fent entrevistes impertinents a Montilla o afirmant que hi ha manifestacions antigovernamentals que han estat un èxit caldrà muntar TV3 i Catalunya Ràdio de cap i de nou, refundar-les com Artur Mas –ai, què he dit!– vol refundar el catalanisme. Fer reset. Ara se'n diu reset. Els del batxillerat antic en dèiem tam quam tabula rasa.
La crosta. El problema és la crosta nacionalista que recobreix TV3 i Catalunya Ràdio per culpa dels anys de govern de CiU. Hi ha com una inèrcia nacionalista –de CiU, tradueixo– que arrenca de llavors. De llavors: de quan Joan Ferran deia el que li donava la gana, i ben fet que feia, a les tertúlies, i molts periodistes de les dues cases pensaven que el dia que Joan Ferran i els seus manessin serien molt més lliures. Ja va dir Jordi Pujol l'altre dia per RAC-1, censurant les paraules de Joan Ferran, que ara hi ha més pressió sobre els mitjans que abans. Si l'expresident diu que n'hi ha més que abans, és que abans n'hi havia. Sempre n'hi ha, perquè sempre hi ha nervis, només que de vegades els nervis són tan a flor de pell que les pressions i les amenaces es fan públiques, com ara ha fet Joan Ferran per intimidar els periodistes fins a les eleccions de Zapatero, que són les del PSC i són al març.
Com que tot i la tocada de crostó no parlem de crosta de pa sinó de crosta cutània, no sé com la podem arrencar sense perill, doctor Ferran. Les crostes volen temps i paciència. Han de caure totes soles. Sense nervis ni precipitacions. Si no, queda senyal per sempre, i el PSC i Joan Ferran no duen voler una verola nacionalista, vull dir de CiU, per a tota la vida.
)
