Mentre la indústria del cinema a Catalunya, avalada pel Col·legi de Directors, feia la seva celebració de manera fastuosa al Gran Teatre del Liceu, el festival de documentals més important del món, l'International Documentary Film Festival d'Amsterdam (IDFA), premiava El sastre, el darrer treball d'un cineasta nascut a Girona, Óscar Pérez. Mentre els premis de la indústria trobaven fàcilment la ressonància mediàtica, la victòria d'Óscar Pérez a Amsterdam passava desapercebuda, malgrat que probablement és un dels millors documentalistes catalans i una de les figures que faran parlar més d'aquí a uns anys. Si en la indústria del cinema espanyol hi ha una gran distància entre el que premien o seleccionen els Goya i les obres que els grans festivals internacionals seleccionen i premien, en l'àmbit de la indústria catalana es produeix la mateixa divisió. En els sectors institucionals la cultura sempre es basa en el factor industrial, i no es té en compte que la veritable cultura sorgeix sempre des dels marges i va més enllà del provincianisme i l'autocomplaença. Óscar Pérez és un autodidacte que ha interioritzat el treball d'uns quants dels grans documentalistes i s'ha obert camí autoproduint-se les obres i buscant camins d'amortització gràcies al programa de TVE a Catalunya Gran angular. Després d'haver vist com el documentalista rus Viktor Kossakovski filmava tot l'univers de la seva ciutat natal, Sant Petersburg, des de la finestra de casa seva, Pérez va intentar fer una operació semblant a Al vol, obra que li va permetre pensar en un sistema de documental d'observació en el qual la càmera fixa se centra en un aspecte de la realitat i intenta construir, a partir d'un espai molt concret, tot un univers particular. El seu model de cinema no es basa ni en els efectes de muntatge ni en la necessitat d'inflar el relat, sinó en la recerca acurada de moments reveladors. Des d'aquesta perspectiva, resulta exemplar el seu treball Xavi-Xavó, que forma part d'un díptic sobre el desaparegut barri de Can Tunis. Óscar Pérez concentra la càmera a la porta d'un institut de secundària per observar les converses que el mateix director manté amb els alumnes que entren i surten, els que rebutgen tota vinculació amb el centre i els que reivindiquen la delinqüència com a forma de vida. La mirada d'Óscar Pérez, que troba sempre el contrapunt en l'acurat treball de muntatge de Mia de Ribot, va desplaçar-se fins a Melilla per tal de fer un retrat d'una societat atàvica a Salve, Melilla!, en què el protagonista era el locutor responsable de transmetre per la televisió local la processó de Setmana Santa. Pérez va aconseguir fondre el kitsh amb allò més ancestral per donar forma als fantasmes de l'Espanya profunda.

A El sastre proposa un joc marcadament minimalista a partir d'una realitat concreta que acaba esdevenint gairebé abstracta. La càmera se centra a la porta d'un petit taller de sastreria del barri del Raval de Barcelona, on un pakistanès no para de fer costura per als clients i amics. Pérez es dedica a filmar el regateig constant del personatge principal, la recerca de solucions incertes a un treball que moltes vegades no acaba de fer, i les negociacions pel preu de la feina. El sastre és un treball pròxim a una certa idea de cinema retrat, en el qual, a partir d'un espai reduït en què gairebé no hi ha lloc per a la càmera i la presència d'un rostre, acaba esclatant tot un univers. Diu més sobre l'emigració a casa nostra El sastre que la majoria de documentals pretesament didàctics.