| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
dissabte, 8 de desembre de 2007 > Mor Sebastià Sorribas, autor d'«El zoo d'en Pitus», l'obra infantil més llegida
L'autor enllestia una sèrie autobiogràfica en què parlava de la seva infància al Barri Xino de Barcelona durant la postguerraV. GAILLARD. Barcelona Pocs dies després de la desaparició del seu amic Paco Candel, l'escriptor Sebastià Sorribas va morir dijous a la nit a l'ambulància que el duia a l'hospital Clínic de Barcelona a causa d'un aneurisma d'aorta. Tenia 79 anys. Sorribas és el creador del cèlebre El zoo d'en Pitus, l'obra catalana infantil més llegida i la tercera més venuda després de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, i del Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo. Se n'han venut més de 300.000 exemplars en quaranta edicions. L'any passat, amb motiu de la commemoració dels 40 anys de l'edició del llibre, La Galera va organitzar un Any Sorribas, un reconeixement que rebia després de dotze anys d'inactivitat per malaltia. El pare d'en Pitus serà enterrat avui a les dues a Sancho d'Àvila.
Va ser una mica per atzar que Sebastià Sorribas (Barcelona, 1928) va entrar en el món de la literatura. Als anys seixanta, quan treballava a Motor Ibèrica, al Poblenou, va guanyar dos anys consecutius el concurs de contes que convocava l'empresa, primer amb un conte per a adults i després amb un per a infants. Paco Candel, amic seu, el va encoratjar perquè es presentés al premi Folch i Torres de novel·la infantil. Així ho va fer, i el 1965 va guanyar amb El zoo d'en Pitus, que va iniciar la col·lecció Els grumets de La Galera. L'autor havia arribat a afirmar que, si no hagués guanyat, hauria deixat córrer l'escriptura. Animat pel premi, però, va continuar i va escriure quatre títols més. Però això no és tot perquè, casat i amb tres fills en edat escolar, Sorribas es va llançar a estudiar història a la Universitat de Barcelona, una altra de les seves passions, que el va dur a escriure nombrosos llibres de divulgació històrica per a joves com ara En temps de Guifré el Pelós, El temps de Ramon Berenguer IV, La conquesta de Mallorca o Els almogàvers, tots editats per Barcanova. Mentre estudiava, va treballar en el món editorial en el segell Laia, i el 1978 va fer una incursió en el món de l'ensenyament en una escola privada durant tres cursos. Després de veure la dedicació que li prenia l'ensenyament, ho va deixar córrer per poder-se dedicar a les lletres. Posteriorment, s'incorporaria a l'Associació de Mestres Rosa Sensat com a cap de publicacions. D'altra banda, Sorribas va desenvolupar també tasques de monitor d'activitats per a joves i infants als suburbis de Barcelona, com ara Can Tunis i el Polvorí en una època de moviment important pel que fa a les onades migratòries a Catalunya. La seva obra manifesta la divisió que sentia entre els seus dos «jardins de la infància»: el de Sallent, el poble del seu pare, on es va criar a l'escola de la Generalitat republicana del poble; i el Barri Xino de Barcelona, on es va fer adult i va tastar l'amarg sabor de la derrota en acabar la Guerra Civil. L'autor recorda, en unes declaracions recollides a la seva pàgina web, els anys de joventut: «Jo tenia l'edat ideal per disfrutar d'una guerra. No anàvem a escola i això, per a un nen de 7 o 8 anys, era fantàstic. Els més grans, que eren més conscients del que passava, ho passaven malament. Ara, és clar, tenir un germà que era capità al front, per a mi era fantàstic i molt agradable. Quan vam perdre, però, va ser tremendo. Un desastre. Vaig plorar molt.» Justament, aquests records de la seva infància al Barri Xino eren els que recollia en el primer conte per a adults, que Candel li va recomanar que deixés córrer per falta de qualitat literària. L'any passat, arran de la celebració de l'Any Sorribas, l'escriptor va declarar la seva intenció de recuperar aquest tema per refer-se d'aquest primer fracàs: «Escriuré una crònica sobre el meu Barri Xino, seran coses vistes i algunes de viscudes.» El resultat és Amb X de Xino. Un barri de la Barcelona de la postguerra, la primera de les tres històries, farcides d'anècdotes, sobre el seu barri de la infància, que va sortir a principis d'any amb l'editorial Barcanova. Queden pendents de publicar les dues restants: El cas Macari i L'assassinat d'un rodamón. També va publicar al març la seva única novel·la adreçada a un públic juvenil i adult: Prop del llac, amb l'editorial Baula: «És una novel·la molt actual, ara que es parla tant de la memòria històrica, protagonitzada per un jove que en plena postguerra torna al seu poble natal per investigar la mort violenta del seu pare. És una obra que transmet molt bé l'ambient de por i silenci d'aquells temps de venjança i traïcions, sense caure en maniqueismes», explicava ahir Josep Llussà, editor de Baula. Sorribas tornava a la literatura després d'un parèntesi de dotze anys provocat per una lesió a l'esquena que li impedia escriure. «Tenia molts projectes i se'l veia molt animat; tant, que ens ha sorprès molt la seva mort», comenta Llussà. Lara Toro, editora de La Galera, recorda el seu dinamisme a l'hora d'afrontar les activitats de l'Any Sorribas amb més de dues-centes escoles: «Era molt bromista i feia riure molt els nens.» Sorribas, mereixedor de la Creu Sant Jordi el 2006, també va ocupar de biaix fa poc més d'un any l'actualitat quan, en una entrevista que van fer al llavors candidat a la Generalitat, José Montilla, el polític socialista no va poder respondre a la pregunta: «Com acaba el El zoo d'en Pitus?» |
)
 |
NOTÍCIES RELACIONADES |
 | |||
|