La vida interior de Martin Frost visualitza un guió concebut a partir d'un esqueix d'El llibre de les il·lusions, una novel·la de Paul Auster protagonitzada per un escriptor que descobreix l'existència d'un cineasta misteriosament desaparegut, Hector Mann, que ha continuat rodant pel·lícules en l'anonimat. Un dels films de Mann porta per títol La vida interior de Martin Frost, de manera que es pot concloure que Auster ha realitzat l'imaginari film d'un personatge seu. Una temptativa ambiciosa perquè a El llibre de les il·lusions el protagonista, fascinat davant de les imatges de Mann, transmet la sensació d'haver contemplat alguna cosa extraordinària, insòlita i difícil d'explicar. I és així que la pel·lícula, amb la decepció que pot provocar, reflecteix la distància entre allò imaginat i la seva concreció en imatges. O potser, simplement, que Auster és més escriptor que cineasta.

Tot passa al cap de l'escriptor protagonista de la pel·lícula? Al principi, però, una veu narrativa en off presenta el personatge (David Thelwis) arribant a una casa de camp on hi ha fotos de la família Auster, que també dóna joc a la seva filla Sophie com actriu. Fins aquí la dimensió real. La imaginària comença quan, en despertar-se, l'escriptor troba una dona a l'altre costat del llit. Una fantasia? La musa? La dona somiada? Apareix l'amor (i l'escriptura) mentre la dona (Irene Jacob, que va encarnar La doble vida de Verónica davant la càmera de Kieslowski) llegeix fragments del bisbe Berkeley relatius a la idea que la matèria no existeix, sinó que tot és esperit: Una projecció de la ment? Una remarca sobre les intencions del relat? Un relat en què Paul Auster pot haver tingut present la literatura romàntica (hi ha alguna cosa d'El retrat oval de Poe, en què, quan el pintor acaba la seva obra, mor la seva model, que també és la seva dona, a la qual l'obsessió creativa li ha manllevat la vida) i també el mite d'Orfeu i Eurídice: Si mira la dona, desapareix.

Paul Auster, doncs, aborda el tema de la musa i de l'amor com a inspiració a La vida interior de Martin Frost. Una altra cosa és si la pel·lícula està inspirada. Més aviat sembla mostrar un cineasta força ingenu, com també s'entreveu en la seva primera pel·lícula en solitari, Lulú en el pont. O almenys pot resultar ingenu que el record de l'estimada absent es reflecteixi amb imatges més lentes i en blanc i negre mentre sona una música romàntica. O també que, per ser poètic, mostri una fulla amb gotes de rosada. O que, per recordar que potser tot és producte de la imaginació de l'escriptor i la història narrada es correspon amb la que el personatge escriu, una màquina d'escriure (Auster encara és dels que escriuen a mà i ho passen a màquina) ocupi tota la imatge.