dimecres, 5 de desembre de 2007
> Antoni Selvaggi s'interroga sobre la identitat a la Fundació Planells
És la primera instal·lació individual de l'artista en més de deu anys
EVA VÀZQUEZ.
Blanes
Dos, en una habitació, són multitud, com descobreix amb estupor el personatge de Pirandello que un dia es descobreix, pel comentari banal de la seva dona, una particularitat al nas que no havia observat i que Antoni Selvaggi ha pres com a punt de partida d'una instal·lació sobre la identitat a la Fundació Àngel Planells de Blanes.
+ Selvaggi, dins la seva presó de pensaments. Foto: EL PUNT
|
Vitangelo Moscarda és un banquer gris, segur de si mateix i del seu lloc al món, que un dia s'enfronta a la revelació inesperada que li fa la dona mentre es mira al mirall: se n'havia adonat, que té el nas lleugerament tort? Evidentment, no, de manera que el pobre Moscarda emprendrà una grotesca indagació sobre si mateix, sobre com el veuen els altres, sobre quin se suposa que és el seu jo veritable. Partint d'aquesta novel·leta de Luigi Pirandello, Uno, nessuno e centomila, i de la impossibilitat de construir una imatge objectiva d'un mateix si no és a través de la mirada de milers d'altres que la componen i deformen, ha organitzat Antoni Selvaggi la instal·lació Jo no sóc la meva cara, oberta a la Fundació Planells de Blanes fins dimecres vinent. Opina l'artista, fundador del col·lectiu d'art social Grup Public Projects i que no exposava de manera individual des del 1992, que tota exploració sobre la identitat parteix d'una equivocació: la que representa en una habitació coberta de miralls de totes mides, èpoques i estils, tots cedits per algú, «miralls amb història», que embolcalla amb una frase manllevada de Brossa: «Construeixo el meu jo a partir de la imatge del mirall, que no reconec com a pròpia.» La incapacitat per reconèixer-se en la plasmació aparentment més directa i objectiva del rostre genera, òbviament, el dubte de Moscarda: inventa la màscara. D'aquest «ser a cada minut un i cent mil més», Selvaggi extreu una poètica i una temença: la perplexitat d'anar-se fent dins la mirada dels altres, però també la indefensió de ser dipòsits alhora de la transcendència i la banalitat per mitjà del bombardeig indiscriminat d'informació, recreat en una habitació empaperada fins al deliri de retalls de diari. Al capdavall, conclou l'artista, és el pensament, les frases escoltades a l'atzar, els llocs comuns, les inamovibles certeses, la veritable presó de l'ànima.
|
)
