L'informe fet públic per la Fundació Jaume Bofill ha demostrat els dèficits del sistema educatiu en detallar l'índex de fracàs escolar, en especial al finalitzar l'ESO. Segons les dades de la fundació, el nombre de joves catalans que abandonen els seus estudis prematurament és dels més elevats i, conseqüentment, la proporció de batxillers és de les més baixes d'Europa. Què està succeint? i, què cal fer? Hem de recordar que tradicionalment Catalunya s'havia vantat de la importància que atorgava a l'ensenyament, i era general la creença que la pedagogia catalana tenia un gran prestigi.

Per entendre la situació actual cal acceptar que hi ha responsabilitats genèriques i també causes molt concretes. En general s'ha de reconèixer que per a moltes famílies el procés educatiu dels seus fills no és una ocupació prioritària, per molts motius, però especialment pel cansament provocat per la feina, la manca de temps, les dificultats dels desplaçaments i, també, pel ritme de vida quotidià. Hi ha una tendència a considerar que la responsabilitat educativa correspon molt principalment a l'escola i que la llar hauria de ser per a pares i fills un lloc de trobada, de descans i de tolerància. La conseqüència és que es trasllada a l' escola, i en concret als mestres, la culpabilitat dels fracassos de tot ordre dels fills. Per tant, una de les causes principals dels fracassos escolars és la irresponsabilitat de molts pares que, per evitar disgustos, discussions i maldecaps, consideren que no els cal entrar en la vida, els treballs i els problemes dels fills. La coresponsabilitat i la bona col·laboració dels pares amb l'escola, proporcionant ple suport als mestres, és indispensable per garantir la coherència educativa i aconseguir resultats satisfactoris. La divergència de criteris i la desautorització dels uns als altres, especialment davant els infants, són equivocacions difícils d'esmenar que condueixen a les pitjors situacions.

La societat, i en primer lloc els pares o tutors, han de prendre consciència de les seves obligacions. La formació és fonamental per al futur dels seus fills i també del país, i això requereix atenció, tensió i sacrifici.

No voldria insistir en el que és obvi. La responsabilitat dels mestres i l'esforç que és necessari aplicar cada dia en una tasca complexa i plena de dificultats. L'atenció personificada, la necessitat de guanyar-se l'autoritat i l'adaptació permanent a les circumstàncies canviants. Un treball dur i difícil que demana el reconeixement de la societat i la dignificació del mestre, com succeeix als països capdavanters en educació a Europa.

El sistema s'ha estovat. Valors com ara el treball, l'esforç, la responsabilitat, l'autoexigència, el sacrifici, la disciplina i el respecte han perdut vigència en la realitat del centre educatiu. Durant massa temps s'ha pensat i s'ha actuat com si l'escola fos la institució adequada per proporcionar la felicitat als alumnes i, evidentment, és un error. A l'escola li correspon la responsabilitat de la seva formació i l'obligació d'impartir coneixements. El procés educatiu ha de preparar perquè l'encaix en la societat i en el món del treball es realitzi de la millor manera possible.

I els centres educatius han de funcionar amb eficàcia. Disposar d'un director amb capacitat, formació i autoritat, d'un projecte educatiu clarament definit i un equip que treballi coordinat, ben orientat, conscient de les seves responsabilitats i que es vegi estimulat pel suport de totes les parts que intervenen en el procés educatiu. Cal afirmar que el sistema actual de designació dels directors de les escoles públiques és inadequat, que el procediment de selecció dels professors dels centres públics presenta molt seriosos inconvenients i que les oposicions i concursos, si bé serveixen per assegurar els coneixements en la matèria, no garanteixen la capacitat pedagògica. Confiem que la anunciada llei general d'educació afronti i resolgui aquestes qüestions.

L'aplicació de la LOGSE va comportar l'escolarització de molts joves sense voluntat de seguir estudis superiors en els centres de secundària, amb un professorat poc preparat per resoldre les situacions que es produeixen quan es presenten problemàtiques complexes. La dificultat o la poca disposició del professorat de secundària per atendre tot tipus de joves ha estat font de molts conflictes i els resultats són els que es dedueixen dels informes referits.

D'altra banda, poques vegades un país rep en tan poc temps la quantitat de persones que han arribat a Catalunya en només cinc anys. Les escoles catalanes s'han omplert sobtadament d'infants estrangers i la incorporació al sistema és molt difícil, malgrat l'esforç i la bona voluntat de la majoria dels mestres. És evident que aquesta situació afecta el rendiment i la qualitat del sistema.

I encara una cosa més. Hem passat –o potser encara estem passant, perquè l'atur és molt baix– uns temps que permeten que a Catalunya sigui possible trobar feina en treballs no gaire qualificats, i per tant per a molts joves resulta més atractiu deixar els estudis i emprendre una vida de diners i de compensacions immediates que no pas pensar en el futur. Tenim un gran país, una gran tradició pedagògica, bones escoles i millors mestres i, per tant, un punt de partida que ens permet afrontar el problema amb optimisme. Això em fa pensar que precisament molts dels aspectes que he apuntat es poden resoldre amb millores legals i normatives, així com econòmiques en algun cas, amb actuacions que permetin assegurar la permanència i l'estabilitat dels directors, cursos de formació pedagògica continuada per al professorat de secundària especialment i una millor gestió de la incorporació dels alumnes estrangers als nostres centres educatius. La fita és aconseguir que el sistema educatiu de Catalunya sigui, de nou, un referent del nostre país, i crec i confio que la societat catalana i els responsables polítics estan disposats a reaccionar de manera immediata.