La voluntat d'independència no és mai un caprici gratuït dels ciutadans d'uns pobles o nacions que per diverses circumstàncies han perdut la seva sobirania nacional, sinó que és l'aspiració natural i lògica de recuperar la llibertat perduda, de recuperar la seva plenitud, la cultura, la llengua i la capacitat de decidir –com a poble– el propi destí, tal com reconeix la Declaració Universal del Drets Humans en el seu article 15, malgrat no haver-se desenvolupat. Aquest ha estat el cas de molts dels pobles sotmesos que van recuperar la seva sobirania a les darreres dècades del segle passat (alguns pacíficament, altres tot el contrari, com va ser el cas dels pobles balcànics).

No s'han acabat, però, totes les reivindicacions de sobirania dins el context de la vella Europa. Curiosament resten per assolir-la aquelles nacions que fa més anys que sofreixen la submissió o tutela d'uns estats que, obstinadament i barroerament uns, o amb maneres menys agressives altres, s'oposen i no accepten les reivindicacions d'autodeterminació dels pobles o nacions que tenen sotmesos. D'entre el nombrós grup de pobles o nacions que durant l'actual segle XXI faran el seu camí decidit vers la seva sobirania nacional, hi trobem els escocesos, els flamencs, els corsos, els bretons, així com també els bascos i els catalans.

Pel que fa als catalans, ben aviat commemorarem els tres-cents anys de la nostra derrota enfront de les tropes borbòniques de Felip V i, conseqüentment, de la nostra submissió a «las leyes y costumbres de Castilla», segons paraules del nefast monarca, les quals disfressades sota l'Estat de les Autonomies o del «café para todos» mantenen la mateixa vigència del 1714.

El tracte denigrant que, salvant comptats i breus períodes, estem reben els catalans ha estat –darrerament– objecte de tots els titulars de la premsa internacional. El desastre i el desgavell monumentals dels darrers temps a Catalunya són la resultant de la deixadesa, de la prepotència i incompetència, en aquest cas de la ministra Magdalena Álvarez, però també del govern de torn d'Espanya. Si a la permanent manca de voluntat política del govern de l'Estat vers Catalunya hi afegim els incompliments de promeses de Zapatero, el caos era previsible. Capritxosament, en un curt període de temps hem sofert una acumulació exageradament gran de despropòsits, els quals –malauradament– han fet patir i segueixen fent patir milers i milers de ciutadans catalans.

És evident que aquestes inconveniències que patim aquest 2007 és la prova del cotó de la deixadesa del govern de l'Estat envers la ciutadania i el poble de Catalunya. És hora, doncs, de dir una vegada per totes: Prou! Una nació que fa quasi tres-cents anys que està sotmesa a un estat com el d'Espanya, el qual encara segueix mantenint la mateixa política de voler-nos per recaptar els nostres impostos i per aprofitar-se de la nostra capacitat productiva i pel dinamisme econòmic que generem els catalans, sense la més mínima intenció de liquidar el deute fiscal i sense que, per tot això, ni tan sols tingui l'ètica de donar-nos el mateix tracte que concedeix a altres comunitats autònomes, només té un únic camí viable: la independència! S'han d'acabar les vel·leïtats dels polítics catalans que ara prediquen la refundació del catalanisme polític i la casa gran del catalanisme, però que sempre estan disposats a qualsevol tipus de pacte amb Madrid, si això afavoreix els seus interessos; o d'aquells que encara somien amb un estat espanyol federal i republicà o en aquells altres que habitualment ens ofereixen la gran contradicció de votar una cosa al Parlament de Catalunya i una altra, totalment contrària, al Congrés dels Diputats, per allò de la disciplina de vot. La societat civil catalana, a cops de menyspreus i de discriminacions sistemàtiques, s'ha fet gran i ja és hora que es plantegi seriosament què és el que vol i com ho vol.

Hem de posar fi a la persecució contra els catalans, com a prioritat d'alguns, com es va acabar que per dir el que pensàvem érem empresonats. Ara podem i hem de pronunciar-nos amb claredat: o voler ser sobirans amb llibertat absoluta per administrar els nostres diners i decidir el nostre futur o continuar formant part d'un estat que governi qui governi sempre ens continuarà discriminant i ofegant econòmicament.