Aquest ha estat últimament un dels principals titulars de la premsa, ràdio i televisió. El motiu: el fracàs escolar i l'autonomia de centre. Per aquells que no coneixen la realitat diària d'una escola, d'una aula, aquests titulars indueixen a pensar: «Els mestres no ho fan bé, el professorat no treballa prou, els alumnes suspenen; dret a canviar-los, i assumpte solucionat.»

Senyor conseller, senyors il·luminats d'Ensenyament, en el nostre col·lectiu, igual que a la resta de sectors i departaments, hi ha bons professionals i de no tan bons; però el que ens diferencia de l'altre funcionariat és que cap de nosaltres pot escatimar ni un minut, ni la màxima intensitat en totes les hores de treball. Vint-i-cinc o més criatures al davant durant tota una jornada i totes les jornades de l'any fan que ningú no ens pugui dir: «Mal profit us faci el guany.»

A diferència de tants i tants funcionaris que s'escaquegen un dia rere l'altre durant tota la vida laboral, ineptes professionals, funcionaris col·locats a dit, departaments en què amb la meitat de la plantilla es faria la feina. I tots continuem pagant, i cap polític no mou fitxa. Els que fa anys que ens dediquem a la tasca d'ensenyar hem vist passar moltes lleis (últimament, gairebé cada any una, i ara toca la versió catalana), i els asseguro que cap no ha fet millorar el rendiment escolar de l'alumnat. Cada dia més fracàs escolar.

Un alumne aprova si a classe està atent i si a classe i a casa treballa. I no hi ha res més. Però avui massa nens ni escolten a classe, ni callen quan el professor explica, ni treballen a l'escola, ni estudien a casa. Senyors, parlem clar i català: els que no aproven són els que no volen treballar, aquells que no aproven és perquè a classe només volen jugar, els alumnes no aprenen perquè planten cara al professor i aquest, com que no té drets, s'ha d'arronsar.

I tot en detriment d'aquells que sí que volen estudiar, però que no poden rendir perquè són sempre els mateixos companys els que, si poden, boicotegen la classe, sempre els mateixos companys els que, si poden, limiten el treball a l'aula. I aquests alumnes existeixen en totes les aules, en tots els centres i en totes les classes socials.

Cap d'aquestes darreres lleis no ha tocat el tema amb profunditat. La filosofia és «el nen ha d'aprendre jugant», «ni que no aprovi ha de passar de curs» i «els drets dels alumnes, premissa principal».

De tècniques, mitjans materials i humans, mai n'havíem tingut tants; de reunions, dissenys curriculars, estratègies, cursets, papers, mai n'hem omplert tants, i el fracàs va augmentant.

No calen lleis, no cal un euro del pressupost. Des de les institucions, creure i transmetre que l'escola és un lloc per treballar-hi, i qui no ho accepti potser hauria de perdre el dret de poder-hi anar i oferir-li altres alternatives on pugui ser mínimament format.

Diuen també que és necessària aquesta llei per aconseguir l'autonomia de centre, perquè cada escola tingui la pròpia personalitat.

Ja hem vist com han mal usat l'autonomia de què disposaven els centres concertats: «Pura i dura selecció de l'alumnat», «guetos d'immigrants a l'escola pública, mentre rius de diners anaven cap a la concertada».

Per què volen escollir els ensenyants? perquè cada director d'escola pugui anar enxufant els seus amiguets com fins ara s'ha fet en la política? No, gràcies, ja n'estem escarmentats!