A vegades, de manera excepcional, es pot necessitar començar una crítica a la manera d'una declaració de principis: aquesta és una pel·lícula esplèndida, bellíssima i sensual, que demana ser vindicada en el moment de la seva estrena, una mica tardana, a l'Estat espanyol gairebé un any després de meravellar el públic francès i, per una vegada, aconseguir que els César reconeguessin allò millor que perdura de la tradició cinematogràfica francesa d'autor concedint-li el premi al millor film. Demana ser vindicada per no passar desapercebuda dins la brossa que inunda la cartellera cinematogràfica i margina o fa invisibles les pel·lícules que, essent més belles, són més fràgils. I també ha de ser vindicada en contra de certs prejudicis respecte a les adaptacions literàries, els films contemplatius de llarga durada que exigeixen una mirada atenta a l'espera de la revelació d'alguna cosa, i fins i tot el cinema francès. Per no dir, que també hi són, els prejudicis en contra del cinema realitzat per dones quan, precisament, aquesta pel·lícula, mentre fa sentir plenament l'emergència del desig d'una dona, és de les que fan pensar amb sentit sobre l'existència certa d'una mirada femenina.

Pascale Ferran, una de les revelacions del cinema francès de l'última dècada del segle XX, va necessitar gairebé deu anys per tirar endavant el projecte de la seva adaptació de la segona versió de L'amant de Lady Chatterley, la cèlebre novel·la de D.H.Lawrence, que aleshores va preferir el títol de L'home del bosc. El resultat d'aquesta llarga gestació, i de la determinació amb la qual Ferran va voler realitzar aquesta pel·lícula, és apassionant i pot comportar-li, a l'espectador, (i, ben segur, a l'espectadora) una experiència molt joiosa. Aquesta Lady Chatterley és una exploració del desig d'una manera que la sexualitat, arribant a superar les barreres de classe que separen el guardabosc i la dama anglesa, es revela com una possibilitat certa de felicitat, una alegria dels cossos a mesura que van despullant-se i coneixent-se. Allò que la singularitza, encara, és la seva focalització en el desig femení. Basant-se en una novel·la que va ser escrita per reconciliar el cos amb l'esperit i perquè els homes i les dones poguessin pensar el sexe de manera plena, honesta i neta, la pel·lícula de Ferran no mostra només el cos de la dona com a objecte del desig masculí, sinó com a subjecte actiu del desig. I això, malgrat tot, continua resultant modern, a més de necessari, insòlit i emocionant. Filmant les escenes d'amor sense afegir-hi violins, però també sense reduir el sexe a la pulsió animal, Pascale Ferran ha estat capaç de mostrar l'alegria d'un cos femení que celebra la seva trobada amb el d'un home.