La distància dóna una perspectiva diferent de les coses. Ho constato. Et fa viure els debats amb menys passió. Les discussions no perden la intensitat però sí aquell punt d'irracionalitat que tenen les batalles quan ets una peça de l'escaquer. Tot és, sense perdre gota del seu valor, menys transcendent. I, a més, pots comparar. És odiosament alliçonador.

Vista des de cent quilòmetres i escaig de distància aquesta ciutat que està enclavada a dos graus i dotze minuts de longitud est i a quaranta-un graus de latitud nord es veu molt petita. Fa temps que va deixar de ser una peça decisiva en l'articulació de l'entramat metropolità. Fins i tot en el joc de la política partidista: en Pepe va pispar la cartera a l'amic Bartu el dia que per obra i gràcia del President va rebre poder il·limitat per creuar el riu Besòs. I així estant, les llistes van deixar de fer-se des de Santa Coloma per fer-se des de Nicaragua, capital Barcelona, més concretament als números 75 a 77. Els indomables van haver de callar, amenaçats de ser dissolts com un terròs de sucre, si no acceptaven allò que se'ls dictava. Així va ser com el Partit a Badalona –en militants realment només n'hi ha un a la ciutat– va perdre el seu excèntric caos. Hostes vingueren que de casa ens tragueren.

La pèrdua de pes específic té a veure, i molt, amb el joc a curta distància. Hem perdut visió estratègica, i això que el primer que va fer l'alcaldessa va ser crear una mena de gabinet de planificació estratègica, que vam batejar com als «pensadors». En fèiem mofa, perquè fa temps que hem perdut la confiança en la capacitat dels nostres polítics de pensar. Quan l'estratègia es va voler vestir de poètica –i d'una certa èpica fruit de les debilitats líriques de Joan Soler i Amigó– i de l'estratègia en vam dir desitjos, immediatament ens va venir al cap la nit de Reis. No som adults que decideixen, som nens que esperen. I no hi ha res més cruel que dependre de decisions majestàtiques, en què els Reis també tenen interessos. Estem abocats, ho hem anat veient, a rebre més carbó que llaminadures.

Als defectes que ens són propis i a les mancances que ens imposen hi afegim una voluntat mal entesa de tenir tothom content, quan realment no sabem qui és tothom. Hi ha dues maneres d'aturar un projecte: crear una comissió o mobilitzar quatre veïns; ben bé quatre. M'han explicat que la màxima aspiració d'un doctor del carrer Rector, mobilitzat contra els plantejaments de l'Illa Fradera, és protegir les dues moreres i la palmera de casa seva. Podríem dir que no hi ha res més al darrere; si no fos perquè el doctor és un polític actiu d'una oposició que cava profundes trinxeres quan a la seva federació la fan, cíclicament, fora del poder –quan no se n'exclou, és clar. Amb tot això no vull dir que no s'hagi d'escoltar els veïns. Més aviat al contrari. L'Ajuntament ha pecat sempre d'explicar-se tard i malament i això l'ha portat molts cops a claudicar davant uns quants veïns que, quan grates, descobreixes que són actius militants d'una formació política amb interessos en el conflicte. Tristament cert. Els governs s'han d'explicar, han de buscar el consens i, finalment, governar.

Lideratge. Autoestima en dosis massives. Això és el que necessitem. Només hi ha una recepta: que els projectes avancin i que els polítics facin més estreta la comunicació amb els ciutadans per dir-los que Badalona encara té uns quants cartutxos per cremar i recuperar el temps perdut. Sinceritat. Rapidesa. Abans no se'ns mulli la pólvora.