dimecres, 28 de novembre de 2007
> Repetició en clau de fado
cinema
«FADOS» / IMMA MERINO.
+ Un moment del film. Foto: EL PUNT
|
A bans, en la decantació de Saura cap al musical als anys vuitanta, hi va haver la trilogia amb Antonio Gades: Bodas de sangre, Carmen, El amor brujo. Un èxit assegurat que va precedir la seva incursió en els gèneres. Primer va ser Sevillanas i, per si no n'hi havia prou, va tocar tots els pals amb Flamenco. Després, amb la introducció d'una dimensió narrativa excepcional en la sèrie, va arribar el Tango. Els anys van passar i, després de recrear els últims dies de Goya a Bordeus i atrevir-se amb l'Espanya negra del crim de Puerto Urraco, Saura va tenir present l'excepcional suite
Iberia d'Isaac Albéniz per arrelar-la en el flamenc i ofegar-li part de la seva modernitat musical. Aleshores, l'antic cineasta simbòlic ja havia deixat de col·laborar amb Vittorio Storaro, però aquest ja havia fixat les bases del look visual d'aquests exercicis estilístics a propòsit d'un gènere musical: els decorats en estudis sense objectes amb una pantalla blanca al fons on projectar la llum. Un dispositiu esteticista que, ara assumit per López Linares per continuar guanyant Goyas a la millor fotografia, es repeteix a Fados, si bé també hi ha el treball del gran Eduardo Serra en la visualització de la ciutat de Lisboa. Un dispositiu condemnat a crear boniques imatges que fan la impressió, però, que aïllen la música del seu ambient, del lloc que les fa possibles, de la vida. En l'elecció del gènere musical, Saura sempre aposta sobre segur de cara a la venda internacional del producte. Una podia esperar que, posem per cas, el cineasta apostés per les sardanes, però aquestes no cotitzen dins del mercat de les músiques del món. Ara, esgotada (o potser encara no) la fórmula del flamenc, els fados són moda, sense menystenir la bellesa d'aquest cant tan sensible a l'expressió de la nostàlgia i els esqueixaments de l'ànima. Ho apunta l'èxit internacional (amb Grammy inclòs) d'una fadista com Mariza. Evidentment, fet que no és discutible, com tampoc el seu talent, Mariza és una de les protagonistes de Fados, però és possible preguntar-se, encara que sigui una excel·lent cantant, què hi fa la mexicana Lila Downs a la pel·lícula. No és qüestió de ser purista o de negar que un cantant, i encara més en aquests temps de fusió, tingui el gust d'acostar-se a altres gèneres i tradicions. Però és possible tenir la sensació que el casting també s'ha triat per assegurar l'èxit. És cert que hi ha una fadista clàssica com ara Angelina dos Santos i que Saura no podia ignorar valors emergents, com ara Camané, però la presència de Caetano Veloso (encara que sigui per cantar Estranha forma de vida, tan vinculat a Amalia Rodrigues) o de Chico Buarque (interpretant el seu Fado tropical) no deu ser només per recordar els orígens brasilers d'un cant que ells no han cultivat precisament. Són presències seductores, de la mateixa manera que, de cara al públic de l'Estat espanyol, cotitza prou alt Miguel Poveda, sense negar el bon resultat del seu duet amb Mariza cantant Meu fado meu.
|
)
