Poc abans de marxar cap a la ciutat asturiana, Pere Vila comentava que les referències que té del festival de Gijón, que en els últims anys ha adquirit un prestigi per la sensibilitat cap al cine independent i les propostes de nous cineastes, fan pensar que pot ser un bon lloc per promoure Pas a nivell, pel·lícula pendent de trobar distribuïdora per fer-se visible a les sales d'exhibició. Així, de la mateixa manera que el seu protagonista, el film viu un moment de transició que el festival pot ajudar a superar. «Vam rodar-la amb només 30.000 euros i així, doncs, amb la col·laboració desinteressada o, en tot cas, poc remunerada de moltes persones. Sense haver trobat distribuïdora, però, la còpia no està pagada i he hagut de demanar un crèdit per treure-la del laboratori», explica Pere Vila. El jove cineasta hi afegeix que, durant aquest últim any en què ha buscat distribuïdora, el principal problema amb el qual ha ensopegat té a veure amb el fet que la pel·lícula sigui en català: «Només de saber això, ja no els interessa la pel·lícula. Tampoc no tinc la sensació que la Generalitat tingui cura del cinema català, és a dir, de les pel·lícules que es fan en català. No n'hi ha prou amb les subvencions. Hauria d'ajudar a fer-les visibles.»

Els programadors del festival de Gijón han observat que Pas a nivell se situa en una línia d'observació imparcial i entre Michelangelo Antonioni i el taiwanès Tsai Ming-Liang. «És un comentari que m'afalaga, tot i que tinc la sensació que, més que per Antonioni, estic influït per cineastes sota la seva ascendència, com ara Tsai Ming-Liang, del qual vaig veure moltes pel·lícules mentre preparava la meva, de manera que van ajudar-me a trobar-ne el to», explica Pere Vila. Aquest reconeix una tendència a aguantar el pla a l'espera d'alguna cosa inesperada que pot arribar: «Em diuen que el millor moment del film és el de la mort de l'àvia. Està rodat amb un pla de vuit minuts. Els necessitava. Per donar la sensació que la mort d'una persona, amb la seva irrealitat, és un moment de suspensió del temps i alhora per captar totes les reaccions emocionals que provoca.» La mort de l'àvia, a casa de la qual s'ha refugiat, canvia l'abúlic protagonista, que se sent empès a decidir sobre què ha de fer a la vida.

A Gijón, Pere Vila ha coincidit amb el seu amic Isaki Lacuesta, director de La leyenda del tiempo i un dels valors emergents del cinema que es fa a l'Estat espanyol. Lacuesta ha presentat al festival el curt Variacions Marker, un homenatge a Chris Marker, l'autor de La jetée, pel·lícula de l'any 1962 resultant d'una successió encadenada de fotografies.

Curiosament, a Gijón també es projectarà un film de José Luis Guerín fruit del muntatge de fotografies. Són les que va fer mentre preparava la pel·lícula En la ciudad de Sylvie. La presència de cineastes catalans al festival es completa amb Pere Portabella, que concursa amb El silencio de Bach, el film amb el qual ha retornat a la direcció cinematogràfica i que, projectat fora de competició, va causar impacte en la darrera Mostra de Venècia.