Una escola memorística, amb separació de nens i nenes, amb classes dissabtes al matí, amb ordre, disciplina, els pupitres plens de tinta i amb llibres de lectura manuscrits, on els mestres es pagaven el guix i on els mateixos alumnes eren qui netejaven les aules, feien cal·ligrafia i es portaven els brasers de casa quan feia fred. Són alguns dels records de Josep Roncero, el director del CEIP Joan Martí i Miralles de Freginals, que ha complert mig segle com a docent i s'ha convertit en el mestre en actiu més antic de Catalunya. Va començar a treballar com a mestre a l'escola del Mas de Barberans amb 73 alumnes dels 4 anys als 14 en una única classe. S'hi va estar un curs i d'allí va anar a l'escola de Freginals on ja es va treure les oposicions «i llevat de tres mesos que va estar destinat a la Figuera» sempre ha estat en aquest municipi del Montsià on ha ensenyat fins a tres generacions d'una mateixa família.

Quan hi va arribar, hi havia la Escuela unitaria de niños i la E scuela unitaria de niñas . Només tenien un mestre i una mestra: «Els xiquets anaven a estudi i les xiquetes a costura. Elles a les tardes no feien currículum sinó que cosien i bordaven mentre que ells tot el dia es dedicaven a la feina acadèmica». Les escoles eren administrativament separades i a la delegació de Tarragona només hi havia el qui manava i un empleat per tota la província. Quan l'any 73 va començar la coeducació, es van ajuntar les dues escoles i ell va obtenir el càrrec de director del centre, el qual no ha abandonat encara ara.

Fa 50 anys, quan ell va arribar, l'escola de Freginals ocupava el primer pis d'una casa particular. Recorda clarament «la tinta que fabricàvem els mateixos mestres». Els pupitres n'estaven plens, de tinta, i tenien un foradet on es posava el tinter: «Agafàvem una botella d'aigua, posàvem un sobret i es convertia en tinta». El bolígraf no s'havia inventat en un moment en què l'ensenyament era «molt memorístic» i els seus recursos eren les enciclopèdies de grau elemental, mig, superior i la de perfeccionament de Dalmau Carles Pla. Després van venir «les enciclopèdies Álvarez, que van ser la revolució i que van introduir els dibuixos en colors i un canvi pedagògic amb el sistema».

Qualifica els primers anys com a docent d'un temps «de molta misèria», i explica que quan arribava l'època de la collita els xiquets fallaven alguns dies per anar a ajudar al camp. També rebien «el complemento alimenticio ja que l'administració considerava que la canalla estava mal alimentada», i com a resultat de «l'ajuda americana» les escoles tenien llet amb pols i formatge, i a l'hora del pati en donaven a cada alumne.

Alguns dels llibres de lectura eren manuscrits, i els títols prou representatius: « Glorias de España , España Imperial , Viajando por España o Países i Mares , per exemple». L'ensenyament era en castellà i recorda que els més petits no entenien res: «Era una immersió lingüística al revés», explica.

Creu que l'escola era «potser excessivament memorística», però ara diu que ho és «massa poc i és bo que la memòria s'exerciti».

L'escola reflectia, com sempre ha passat, la societat. La societat era autoritària i, per tant, «l'escola també ho era». A l'escola es pretenia mantenir «ordre i disciplina i el mestre s'imposava». Els pares pràcticament sempre estaven al costat del mestre quan aquest castigava l'alumne «i això evidentment ara no passa», tot i que el respecte es manté en municipis petits: «Si no hagués estat així, no hi hagués estat tants anys».

«L'EXIGÈNCIA HA BAIXAT»
Aquest mestre ha vist passar moltes lleis: va començar amb una del 39 reformada el 53. El 65 es va aplicar la llei d'educació de primària, el 73, la d'educació bàsica, coneguda com la llei Villar Palasí «que ha sigut la revolució pel seu salt qualitatiu», i a partir d'aquí, les més recents. En el seu mig segle de trajectòria ha hagut de fer «esforços d'adaptació» a les reformes, cursos d'actualització de diferents nivells i s'ha acostumat a les noves tecnologies. Està convençut que en aquests anys «el grau d'exigència ha baixat» i considera que abans l'educació no s'adaptava a les necessitats de cada alumne, i ara «baixem l'exigència, i a vegades una mica massa».