Les eleccions a Corts espanyoles, vistes des de Catalunya, són una rutina des del 1977. Fa trenta anys que sempre hi guanya el PSC. Majoritàriament, la victòria del PSC a Catalunya coincideix amb la victòria del PSOE a Espanya. Aleshores, quan això passa, el PSC, a més de guanyar, governa; és a dir, col·loca ministres al govern espanyol. Quan això no passa; és a dir, quan el PSC guanya a Catalunya però el PSOE no guanya a Espanya, aleshores no hi ha ministres del PSC. Excepcionalment pot haver-hi un ministre espanyol del PP de Catalunya, però es tracta exactament d'això, d'una excepció. I no hi ha més possibilitats. CiU no guanya mai. ERC no guanya mai. ICV no guanya mai. Aritmèticament no hi ha possibilitats de victòria, perquè encara que CiU, ERC o ICV guanyessin a Catalunya no sumarien prou diputats per guanyar a Espanya. I com que no guanyen, CiU no governa mai, ERC no governa mai i ICV no governa mai. Si el valor de pluralitat s'entengués d'una manera més generosa, les coses podrien ser diferents. Però no és el cas. La pluralitat entesa a la manera espanyola es limita a dos: PSOE i PP, o viceversa. Res a veure amb la pluralitat entesa a la manera catalana, que és una pluralitat a quatre, almenys a quatre, que són els partits de govern que hem tingut al llarg de la democràcia.

D'aquesta manera, plantejar una campanya electoral des de Catalunya per a les eleccions espanyoles és una mena d'exercici d'il·lusionisme, almenys per a CiU, per a ERC i per a ICV. Deixem de banda el PP de Catalunya, perquè per aquesta formació qualsevol convocatòria electoral a Catalunya és pur il·lusionisme, si bé, justament en les eleccions a Corts espanyoles, sempre pot tocar la rifa (quan la regla no escrita de l'alternança situa el PP en el govern espanyol). Per al PSC, en canvi, les eleccions a Corts espanyoles són com aquells partits de futbol en què un dels dos equips surt com a favorit i no necessita, com qui diu, baixar de l'autocar. És igual quin sigui el candidat del PSC, és igual quin sigui el candidat del PSOE, és igual quins siguin els candidats de la resta de partits o federacions: el PSC té la victòria assegurada i la probabilitat de governar gairebé garantida. No importen gaire la desafecció, la insatisfacció i les promeses incomplertes, perquè hi ha un factor determinant que afecta la psicologia col·lectiva: és millor guanyar i governar que perdre i quedar a l'oposició. És com aquella dita: és millor ric i amb salut que pobre i malalt. Hi ha altres factors que consoliden el PSC com a favorit indiscutible: van començar la legislatura al costat de Zapatero i han acabat la legislatura al costat de Zapatero (a diferència d'ERC, ICV i CiU, que han seguit la llei del pèndol). Un altre factor: hem passat quatre anys parlant de Zapatero (l'imaginari col·lectiu dels catalans té Espanya com a primer referent, cada dia més). I un darrer factor: gastem tantes energies a fer dolent el PP, que, per la llei dels vasos comunicants, fem bo el PSOE, i això passa dia sí dia també). En definitiva, que el març del 2008 l'escenari ens recordarà el del juny del 1977; el guió serà el mateix i només els actors hauran canviat. L'únic consol és que aquestes de la primavera vinent seran les penúltimes eleccions a Corts espanyoles imposades. Després, en quedaran unes últimes l'any 2012 i, passat el referèndum de l'autodeterminació del 2014, l'exercici del dret a decidir situarà les eleccions a Corts espanyoles del 2016 a la secció de política internacional.