La Galeria El Claustre de Girona va inaugurar divendres una exposició individual de Joan Mateu (Salt, 1976), la tercera que aquest jove artista de poc més de trenta anys presenta a les sales del grup i la que es proposa catapultar definitivament la seva carrera cap a una veloç consagració, en fer-la coincidir amb l'edició d'un llibre luxós editat per La Magrana que repassa la seva encara brevíssima trajectòria amb l'impressionant aval d'una dotzena de crítics i escriptors. El favor unànime que ha rebut Mateu, tot i acreditar tan sols mitja dotzena d'exposicions, està en sintonia amb la resurrecció d'un determinat realisme de línia dura que posa una refinada base tècnica al servei de la representació de la banalitat, l'anonimat i el misteri glacial de la vida ciutadana amb altes dosis de preciosisme.

Els grans realismes han fet avinent, molt abans que ningú comerciés amb les traces del destí ocultes al pòsit de les infusions, que tota la misèria i la soledat de l'existència podien descobrir-se també incrustades entre la calç esgrogueïda d'una pica de lavabo. És així com han pres rellevància inusitada alguns escenaris dels marges de la vida, des de la cuneta al replà d'escala, i com han adquirit un caràcter quasi religiós alguns atuells de cuina untats encara de saliva i engrunes, com si en aquests residus hi hagués continguda tota la compunció pel temps que passa, pel festí que no perdura. El realisme de Joan Mateu, al contrari, concedeix una atenció secundària als objectes i un interès més aviat escenogràfic per les atmosferes, de les quals l'artista aprofita, per als interiors, els efectes lànguids de la llum del món filtrant-se en el racó privat com una excrescència de la vida real, i per als exteriors, el contrallum fort, el solatge, el ressol, una claror ofensiva que aïlla les figures en una impenetrable individualitat que s'assembla, a vegades d'una lletja manera, a la insolidaritat. Hi ha, en aquest sentit, una notòria voluntat de posa i artifici, flagrant en la predilecció per models femenines esveltes, estiuenques, joveníssimes, una mica mòrbides i entotsolades, tant, que a vegades s'obliden que per prendre el sol a la terrassa de casa o per netejar el peix del mercat no cal vestir-se com per aparèixer en un catàleg de moda cool. La predilecció pels interiors mínims (l'habitació a l'alba, el sofà, el lavabo) té una projecció també en la tria, per als paisatges urbans, d'un repertori ben connotat d'espais de trànsit, com les escales, els ponts, els passos de vianants, les boques de metro i fins i tot els bancs públics: pura provisionalitat. Els referents visuals de l'entorn, com ara els comerços tancats o la buidor del carrer, són igualment inequívocs de la impressió general d'espera i suspensió, que torna aquestes ciutats que imaginem multitudinàries certament inquietants. I així i tot, l'aire hi és massa pur, massa gèlid, com si s'hi estigués representant una soledat massa ben arranjada. El tema d'aquests quadres no és tant l'aïllament dels personatges com la seva rabiosa privacitat. Són gent que, fins i tot quan surten al carrer, porten encara enganxada al cos l'aroma de l'ambientador domèstic, el record del desordre de la taula o de les pàgines del llibre acabat de llegir; alguns, es diria que han estat enxampats en plena regurgitació amarga i biliosa d'un àpat copiós. Aquesta, goso suggerir, és la més valuosa qualitat de la pintura de Joan Mateu: inocular-nos la sospita que som molt pitjors del que semblem.