D'entrada, convé deixar-ho clar, la gran pel·lícula de terror de l'any no és El orfanato de Juan Antonio Bayona, sinó Rec de Jaume Balagueró i Paco Plaza. Potser més d'un membre del club d'admiradors de les desventures de Belén Rueda en el món dels fantasmes es preguntaran el per què d'aquesta entrada tan taxativa en una simple crítica d'una pel·lícula de terror. La veritat, però, és que Rec posa damunt de la taula tot allò que pot arribar a ser una bona pel·lícula de gènere, capaç de riure's d'ella mateixa i portar fins a la crisi els artefactes de la ficció mentre provoca por i no traeix els models cinematogràfics que el precedeixen. Mentre El orfanato no és més que un simple refregit de coses vistes, Rec refà vells models canònics però en proposa la renovació.

Darrera la història d'un grup de personatges presoners del canibalisme –o vampirisme– dins d'un immoble de l'Eixample de Barcelona emergeixen moltes qüestions provinents del cinema més claustrofòbic de John Carpenter, fins al punt d'acostar-se a alguns dels seus models, per comprovar-ho només cal que intenteu relacionar Rec amb El príncipe de las tinieblas. La resurrecció d'aquest model es du a terme amb uns mètodes que no són els de la ficció tradicional, sinó els mitjans propis de l'elaboració d'un palimpsest al voltant de la forma com determinats fets de la realitat esdevenen discurs televisiu.

Balagueró i Plaza no utilitzen la mirada estàtica pròpia de la ficció, ni el tradicional discurs indirecte lliure des del qual es creen bona part dels deliris propis del cinema de terror, sinó que prenen en préstec la matèria innoble dels reality shows de les televisions locals. La finalitat de l'invent no té com a objectiu la possibilitat de fer un succedani de El proyecto de la bruja de Blair, sinó de situar una pel·lícula de gènere a l'interior d'un seguit de discursos que no paren de qüestionar la difusa frontera que separa les imatges professionals de les amateurs. La finalitat de l'operació no és cap altra que la de replantejar i qüestionar l'eficàcia dels recursos propis de la ficció en un moment en què les ficcions han adoptat el format dels informatius. Per entendre millor la lògica del joc només hem de fixar-nos en la manera com Rec juga constantment amb la parodia del costumisme, fins al punt de desestabilitzar una de les pitjors malalties endèmiques del cinema espanyol. Amb la destrucció del costumisme des de les seves arrels és com si vampiritzés els personatges de tot el Cine de barrio i els convertís en figures perverses capaces de desintegrar les ficcions des del seu interior. Més enllà de la teoria que podem elaborar sobre Rec i els seus recursos, és evident que la pel·lícula de Balagueró i Plaza és divertidíssima, fa por i manté la tensió fins a l'últim moment. Tot plegat podria ser admirable, si s'aconseguís que alguns d'aquests personatges que viuen en pisos de l'Eixample de Barcelona diguessin alguna paraula amb la seva llengua, el català. Ja sabem, però, que això de la presència del català en el cinema que es produeix en el propi país és un problema que sembla que no interessa ningú.