L'assagista romanès Mircea Eliade és conegut pel seu Tractat de la història de les religions, on va intentar circumscriure els ritus de l'esperit i establir, més enllà del discurs propi de cada religió, la recerca d'un seguit de camps en contacte per tal d'acabar trobant allò que va definir com a «estructura i morfologia del sagrat». A partir de l'estudi del fet religiós Eliade va desplaçar-se fins a les cultures primitives i es va interessar per la descoberta del moment de l'aparició del llenguatge i va qüestionar la veritable dimensió humana del temps reprenent constantment la qüestió de l'etern retorn. Eliade, com a filòsof i assagista, va captivar Ernst Jung, Jorge Luis Borges i Pier Paolo Pasolini. Ara, entre els seus fidels admiradors s'hi troba Francis Ford Coppola, que ha trobat en els assaigs d'Eliade el camí per establir una poètica que constantment remet cap a les recerques estètiques de la seva pròpia obra cinematogràfica. No deixa de ser curiós, doncs, que Mircea Eliade sigui el pretext que hagi permès a Coppola rejovenir-se, tornar al seu punt de partida com a autor i filmar una desconcertant pel·lícula titulada Youth without youth que marca el seu retorn a la direcció després d'una absència de deu anys.

La nova pel·lícula no és un assaig al voltant del pensament de l'assagista romanès sinó l'adaptació de la seva novel·la El tiempo de un centenario –editada en castellà per Alianza–.

El més desconcertant és que, a més de demostrar amb Youth without youth que està en plena forma i té ganes de rejovenir-se darrere la càmera, Coppola resumeix el món místic d'Eliade amb el desig constant de projectar-se cap a la seva pròpia filmografia.

El punt de partida de Youth without youth és el moment en què un intel·lectual romanès anomenat Dominic Matei –Tim Roth– és atacat per un llampec. L'home és conduït a l'hospital on després d'un llarg coma comença a experimentar un procés de rejoveniment. L'individu de setanta anys es transforma en un jove de trenta, que a més té un do increïble per a les llengües, fet que el porta a dur a terme una gran obra encaminada a descobrir l'origen del llenguatge parlat. Més tard és perseguit pels nazis, que veuran en ell l'encarnació d'un nou super-home, coneix una noia misteriosa que ha viscut un procés de reencarnació que la porta a enfonsar-se cada dia en els seus orígens i a revelar l'existència de llengües estranyes. El filòleg vol anar fins al límit de la seva història però se n'adona, que la seva misteriosa joventut és el que fa que la noia envelleixi, fet que converteix el seu amor en un amor prohibit perquè travessa edats i temps desconcertants.

Qualsevol lector que conegui l'obra de Coppola veurà que la metàfora de l'home que no creix ja estava present a Jack, una curiosa pel·lícula en què Robin Williams era un nen gegant amb mentalitat d'adolescent, que l'anada cap al passat era la matriu de Peggy Sue se casó i que la impossibilitat de trobar un amor més enllà dels límits establerts pel temps estava present a Drácula.

El coneixement de la biografia de Coppola ens pot alertar també que l'obsessió pel temps i el creixement té a veure amb la seva complicada infantesa i que aquesta qüestió s'ha convertit en un tema major de la seva obra.