No sé si els catalans podríem arribar a parlar de nosaltres en el context espanyol de la mateixa manera que els jueus americans van aprendre a parlar de si mateixos en el context nord-americà. Tenim un problema de falta d'integració. Per un extrem, ens fem els graciosos, els caricaturescos, per fer-nos perdonar. Després, per compensar, a l'extrem contrari, ens prenem a nosaltres mateixos tan a la valenta que acabem per tornar-nos uns il·luminats.

Potser per això les pel·lícules de Woody Allen o els llibres de Philip Roth interessen tant, per aquí. Roth té un llibre genial sobre el nacionalisme israelià que es diu Operació Shylock, escrit vint-i-cinc anys després de donar a El trastorn de Portnoy un patró que s'ha fet molt conegut a través de les pel·lícules d'Allen, el del jueu angoixat, neuròtic, amb els problemes que li planteja la seva cultura.

Allen té molt de públic a França, però a Barcelona la densitat de seguidors també és molt alta. Ho diu sovint: sort dels europeus. Els catalans el doblem al nostre idioma, en fem cicles al Canal 33, ens enorgulleix fins al patetisme que vingui a filmar a Barcelona i fem el que convingui per aconseguir-ho. Què ens dóna, Allen? Hi ha la civilitat, l'humor, l'especificitat del subgrup, i també la consciència de la tradició. Allen és un clàssic, això el fa tan elegant. Agafa les modalitats ben descrites del cinema –la comèdia, el melodrama, el documental, el musical, la pel·lícula negra–; agafa l'expressionisme alemany, Bergman, Fellini, Hitchcock, qui sigui, agafa els coneixements que hi compartim i, d'una manera que té molt d'artesanal, en munta una pel·lícula. I així ens presenta cada any una pel·lícula que, ves per on, resulta que és una obra mestra. No tenim problemes de lectura, amb Allen, perquè ens el sabem a ell i, sobretot, ens sabem la tradició que serveix. Quadra del tot que li agradi el jazz i que el practiqui.

Igual que Roth, Allen ja és un vell conegut nostre, un septuagenari prolífic i autobiogràfic que ha anat arraconant l'humor en favor d'una gravetat fosca. L'altre dia, en una entrevista, Allen explicava que sempre havia volgut fer tragèdies. Va començar als setze anys enviant acudits als diaris, i les primeres pel·lícules van ser còmiques, paròdies hilarants, amb recurs als gags del cinema mut, fins que va arribar la dolça Annie Hall, i després Manhattan, en blanc i negre, amb aquells personatges cultes, refinats i autoirònics, la mena de personatges amb qui els catalans ens agrada emmirallar-nos, com a mínim des del noucentisme.

De tragèdies ja n'havia filmat alguna, però ara li surten del tot depurades, com la que tenim ara als cines, Casandra's dream, l'última entrega de la trilogia londinenca d'Allen, sobre un dels seus temes corrents, el de l'entrada del jovent en el territori adult. Casandra's dream transcorre fora del context jueu, però, de fet, és una pel·lícula sobre la família.

Entre la comèdia i la tragèdia tampoc hi ha tanta diferència. L'humor és tràgic, perquè l'humor sempre és conservador i fatalista. El que passa és que juga al mateix temps la carta del consol –una carta, per cert, que mai s'ha vist en mans d'un ingenu–. La tragèdia, en canvi, és humorística a desgrat seu. Allen fa un Casandra's dream tan descregut, tan descregut de tot i tan tràgic, que se'ns torna fins i tot una mica increïble.