Paco Candel, amb el seu llibre Els altres catalans, obrí la veda sobre la qüestió: la problemàtica d'aquells homes i dones que en cerca d'una vida millor arribaren amb els seus fatos a les estacions de les ciutats catalanes. A ell, doncs, devem, en gran manera, l'inici del debat sobre els valors de la immigració a Catalunya, un debat que amb els anys ha fructificat en l'ingent material de què es disposa avui, un debat que s'ha estès per tots els camps possibles, des de la sociologia a la política, des de la innocent –o malintencionada– tertúlia de cafè a la controvèrsia nacionalista. Catalunya i la seva gent, el país al qual va servir Paco Candel amb les opinions i un treball infatigable –també el literari–, deuen a aquest valencià del Racó d'Ademús, un home que presumia dels seus orígens, geogràfics i de classe, pels quals va portar una bandera sota la qual volia acollir els sectors més desfavorits de la societat, els emigrants, els d'ahir i els d'avui, els de sempre... Catalunya i la seva societat, dèiem, deuen a Candel un sentit reconeixement públic que s'hauria de plasmar, entre altres coses, en la reedició i divulgació dels seus treballs, de les seves reflexions, les quals han guiat, en alguns moments, l'esdevenir social i polític del país.

Nosaltres, homes i dones que com ell participem dels mateixos signes: antics emigrants o fills d'immigrants, però amb voluntat d'esdevenir solidaris amb la societat actual en què ens desenvolupem com a individus, la catalana, vam trobar en el títol del seu llibre més conegut, Els altres catalans, la inspiració per donar-nos un nom genèric, un nom que volia complementar, passats els anys, el seu primer treball, i més que «altres andalusos» caldria llegir «altres immigrats».