El nou llibre d'Àngel Quintana és fruit d'una proposta del diari francès perquè participés en una col·lecció dedicada a cineastes clàssics i contemporanis que, entre altres, ja ha publicat els volums corresponents a Chaplin, Welles, Spielberg, Godard i Truffaut. Quintana explica que no volia fer Rossellini, el suggeriment inicial de Le Monde, perquè l'ha estudiat abastament i n'ha publicat, entre altres treballs, una monografia a Cátedra. Altrament, volia fugir de l'evidència d'abordar un cineasta espanyol, que, en tot cas, només podia ser Buñuel o Almodóvar, els dos únics que figuren en la col·lecció publicada en col·laboració amb Cahiers du Cinéma. Aquesta revista, de fet, forma part del grup Le Monde i té una edició espanyola que prepara la versió castellana de la col·lecció que publicarà el diari El País. El cas és que, després de donar-hi voltes, Quintana va triar Fellini, tot i que reconeix que mai no ha estat especialment fellinià. «A la vegada és un cineasta que, després de descobrir-lo en l'adolescència, sempre he anat retrobant fins sentir-lo com un company de viatge», comenta el professor d'història i teoria del cinema de la UdG i col·laborador habitual d'El Punt.

L'estudi té unes 100 pàgines, amb il·lustracions, i Quintana remarca el gran esforç de síntesi que li ha exigit. A més, també s'ha hagut d'ajustar a una estructura que demana un document sobre la manera de treballar del cineasta (va trobar-lo en un antic article de Cahiers du Cinéma sobre el rodatge d'Il bidone), un text de referència (va triar-ne un d'Umberto Eco) i l'anàlisi detallada de dues seqüències que es corresponen a la mort de Casanova i, tants anys després de La dolce vita, el retrobament de Marcello Mastroianni i Anita Ekberg a Entrevista.

L'aproximació de Quintana a Fellini fa atenció als diversos models de dona que apareixen a les pel·lícules d'un director que exemplifica la màxima conciliació entre l'autoria i la popularitat: «Hi ha la dona virginal, que representa Claudia Cardinale a 8 1/2, o el d'esposa que encarna Anouk Aimé al mateix film. També hi ha la dona desitjada, l'exemple de la qual és Anita Ekberg a La dolce vita, però també Sandra Milo a Amarcord, una pel·lícula en què el personatge de l'estanquera es revela com a paradigma de la dona monstruosa.» Quintana també ha observat els diversos dobles que, com ara el cineasta en crisi que interpreta Mastroianni a 8 1/2, es fan presents en una filmografia amb una marcada dimensió autobiogràfica. Una altra constant estudiada és, des de la Gelsomina de La Strada fins al personatge de Roberto Benigni a Les veus de la Lluna, la figura del llunàtic.

Quintana també destaca l'estructura oberta i complexa de films com ara Roma, una mena de fals documental d'una ciutat reconstruïda a Cinecittá. I parteix de la fascinació inicial de Fellini pel món de l'espectacle per després, amb un film com ara Ginger i Fred, mostrar-ne la reducció i degeneració televisives.