El setembre de 1961, quan acabava de rebre la Creu d'Isabel la Catòlica i una de les beques de la Fundació Juan March per una trajectòria de reconeixement internacional que incloïa la participació en les cobejades Biennal de Venècia i Triennal de Milà dels anys cinquanta, Josep Beulas va inaugurar a la sala municipal de la Rambla la seva primera exposició a Girona, que durant molts anys va ser, també, l'única. Ahir, en la presentació de la retrospectiva que li dedica l'MD'A, la recordava desconcertat: «M'havien dit que Girona era una ciutat sensible a l'art, però si no em falla la memòria aquella va ser l'única vegada a la meva vida que no he venut ni un quadre.» No se'n va mostrar especialment dolgut: aleshores ja vivia entre Madrid, Osca i Santa Coloma, on passava regularment els estius des de 1964, i la seva obra era apreciada a tot Europa i, sobretot, als Estats Units per poder prescindir del desaire gironí. Fora de la Santa Coloma natal, on va començar a interessar-se per la pintura, a pesar que professionalment anava per sastre, veient pintar l'olotí Vicenç Soler Jorba a la plaça del poble i acudint a una tertúlia que freqüentava Joaquim Mir, la seva relació amb les comarques gironines va ser molt breu. El 1943 va ser destinat a l'Agrupació de Muntanya de Barbastre per complir-hi el servei militar, i la seva vida va quedar unida per sempre a l'Aragó en conèixer-hi la que es convertiria en la seva dona, Maria Sarrate. Becat per l'Ajuntament d'Osca, va poder estudiar a l'Academia de San Fernando de Madrid, ciutat on va viure més de trenta anys, amb un parèntesi entre 1956 i 1959 per ampliar estudis a Roma. Establert definitivament a Osca, amb visites regulars a Santa Coloma i Blanes, on també ha tingut estudi, ahir anunciava amb satisfacció que el govern d'Aragó acaba d'aprovar la segona i última fase de les obres de la seva fundació, construïda per Rafael Moneo i on l'artista ha dipositat el gros de la seva col·lecció privada, que inclou obres de Clavé, Saura, Broto, Tàpies, Millares, Gris o Sicilia.

«La fama és un fenomen molt estrany, i he tingut sort que la meva obra ha rebut sempre el favor del públic, cosa que no vol dir, però, que m'hi subordini: jo encara ara pinto només per mi, per recordar el paisatge viscut, per tenir-lo dins meu», explicava ahir davant els seus quadres, la majoria de gran format i d'una acusada tendència a l'horitzontalitat, l'eixutesa i el despullament. En alguns casos, ha descarnat tant el paisatge de tot element superflu, que s'acosta obertament a la radical simplicitat d'un artista tan aparentment als seus antípodes com Mark Rothko. «Sempre he volgut aprendre dels que en saben més que jo, i he d'admetre que a pesar de continuar mantenint-me dins la figuració, també he anat fent abstracció del que era irrellevant en el paisatge, fins que m'he adonat que aquesta capacitat per arribar a l'essència només la tenen els abstractes.»

Beulas, que ha estimat cada pam de terra que ha trepitjat, per més ingrat que sigui, des de la desolació cendrosa dels Monegros fins a les ruïnes rosades de Pompeia, parteix de la base que només es pot accedir a la intimitat de la natura a còpia d'observar-la amb atenció i llargament; és a dir, amb voluntat de comprendre-la, i des d'aquesta perspectiva la figuració li sembla un mitjà incomplet: «Els figuratius partim de la mentida que la terra és plana i que podem representar-hi quilòmetres de profunditat, i en realitat treballem damunt una superfície llisa. Els abstractes ja ho saben, això, i es permeten buscar alguna altra cosa.» Aquest ingredient suplementari, Beulas l'ha acabat descobrint en la terra erma, la terra cremada i infèrtil, al límit de la desertització o del cataclisme. Imma Prieto, que ha seleccionat les obres de l'exposició, la majoria procedents de la mateixa col·lecció del pintor, procurant reproduir l'evolució de la mirada de l'artista damunt el paisatge sense cenyir-se al rigor cronològic, interpreta l'especificitat de la pintura de Beulas en termes d'agraïment: «La seva és una natura generosa, un lloc on trobar-hi la pau.» Es tracta d'un vincle de respecte i interiorització alhora –«sempre he pintat el que he viscut», declara amb solemnitat el pintor–, que en l'exposició de l'MD'A es ressegueix a través d'un recorregut ascendent que, partint de les primeres imatges, encara rocoses i denses, de Roma, Girona, Toledo o Segòvia, s'eixampla de sobte amb les teles marines, d'una quietud de cendra, i, sobretot, amb la reducció del paisatge dels Monegros a pur horitzó, abans de culminar en les visions, quasi apocalíptiques però dotades d'una inquietant poesia, de les grans extensions cremades per un sol que ja és només foc damunt la terra blanca de tan encegada. Prieto recalca la qualitat moral del procés de destil·lació d'aquesta mirada, que s'obre i es tanca amb textos de dos dels poetes catalans més atents a l'esperit de les coses: Salvador Espriu, de qui es reprodueix a l'entrada Escoltant la pintura de Josep Beulas, de 1982, just al costat d'una instal·lació de Jordi Pigem, responsable del muntatge, que evoca els solcs ondulants que els vents secs graven damunt la terra àrida, i el Cant espiritual de Joan Maragall, que l'artista recitava ahir amb memòria prodigiosa i indubtable delectació.