Si fem un breu recorregut per les viles i municipis de Catalunya ens adonarem que tenim un país desendreçat amb un paisatge majoritàriament empobrit i degradat. Des del punt de vista de l'urbanisme i de l'arquitectura és evident que la diagnosi dels resultats de la intervenció en el territori no ha estat del tot positiva. Pel que fa a l'escala territorial, no hem aconseguit conduir les dinàmiques del mercat per tal de garantir l'equilibri entre creixement i preservació; i pel que fa a l'escala urbana, l'equilibri entre tradició i modernitat.

La descentralització de la població sobre el territori ha estat impulsada per la millora de les infraestructures i de les condicions per trobar habitatge, i la insuficient dotació de transport públic col·lectiu. La inexistència d'un projecte estratègic (i de país), la manca d'una visió de conjunt que integrés el planejament i les infraestructures, ha estat també un dels orígens de l'actual desgavell urbanístic. De fet, no ha estat fins la darrera modificació de la llei d'urbanisme, l'any 2002, que s'introdueix la necessitat de garantir la mobilitat dels creixements projectats i el concepte de desenvolupament urbanístic sostenible. Tot i que els municipis catalans són actualment localitats més estructurades i equipades que fa trenta anys, no s'ha pogut actuar respecte a la dispersió urbana que esquitxa gran part del país, des de la Catalunya central fins a les comarques pirenaiques. La problemàtica que genera és múltiple: per una banda és poc sostenible pel consum del territori i dels recursos naturals, i per una altra genera la pèrdua d'identitat i la globalització del territori. Si a aquest fenomen hi afegim la baixa qualitat de l'arquitectura comercial repetitiva i descontextualitzada que han construït els operadors immobiliaris, conclourem que tenim un país desendreçat i vulgaritzat.

A la dispersió de la urbanització s'hi ha d'afegir la velocitat dels creixements, que ha portat molts cops al deteriorament dels nuclis històrics. En uns casos han passat a convertir-se en un barri més del municipi, i en d'altres s'han fragmentat i/o diluït en la trama urbana contemporània.

La manca d'una visió més àmplia del patrimoni arquitectònic ha portat a la concepció monolítica de l'edifici catalogat. Tot i que a Catalunya ens hem dotat de lleis i reglaments per tal de dirigir els models urbanístics (des del planejament, la gestió, fins a les llicències municipals d'obres) la realitat els ha mostrat ineficaços per garantir que els resultats de tots aquests processos hagin estat els desitjats.

Davant d'aquests fenòmens contemporanis es plantegen un seguit de qüestions que abasten no només la planificació territorial, l'urbanisme, les polítiques de paisatge o les mediambientals. Hem de deixar d'associar el paisatge únicament al patrimoni, i abordar les relacions entre el territori i l'economia (turisme, atracció d'activitats d'elevat valor afegit, etc.), entre el paisatge i l'eficiència (mobilitat, prestació de serveis, gestió de recursos, energia, etc.). Hem d'anar més enllà i superar els tòpics per abordar altres relacions que ens han de portar a ser capdavanters localment en els reptes que planteja la globalització. Hem de posar fi a la urbanalització del territori català, objectiu imprescindible per a una societat que clama la seva identitat.

Vine a l'escola de Tardor 2007 d'ERC el 24 de novembre al Prat de Llobregat a debatre i reflexionar, conjuntament amb les persones convidades, sobre tots aquests aspectes; i sobre com el projecte de l'Esquerra nacional afronta els reptes que planteja el desenvolupament sostenible com un dels eixos del projecte independentista.