Hi ha pocs actors que travessin tantes i tantes possibles històries del cinema espanyol. Fernando Fernán-Gómez sempre va estar en els llocs privilegiats en tots els moments que tocaven, fet que, més enllà de la seva versatilitat com a intèrpret, li permetia poder triar o, simplement, ser reclamat per totes aquelles obres importants. Si intentem fer una genealogia de les aparicions de Fernando Fernán-Gómez en pel·lícules clau, veurem que, independentment de la seva brillant carrera com a director a contracorrent, és present en totes aquelles obres que han omplert les pàgines dels llibres d'història. En el moment d'establir una cronologia podríem partir de l'obra més desconeguda, però potser més reivindicada de la seva filmografia, Vida en sombras, de Llobet Gràcia. Un cineasta amateur de Sabadell va rodar l'any 1950 un llargmetratge sobre un personatge atrapat per la seva memòria de vençut a Barcelona que, enmig de la claustrofòbica postguerra, somniava en les ombres de Rebecca. Aquell mateix any, Fernando Fernán-Gómez també va protagonitzar Esa pareja féliz, la primera pel·lícula de Luis Garcia Berlanga i Juan Antonio Bardem, que marcava el que alguns han definit com l'etapa del reformisme en el cinema espanyol dels cinquanta. Mentre apareixia com a actor en totes aquestes obres, també era un espectre d'algunes peces clau del cinema oficial del període com ara Botón de ancla.

Si situem la figura de Fernando Fernán-Gómez en els anys setanta, per exemple, ens el podem trobar fent d'anacoreta a Ana y los lobos de Carlos Saura o a El amor del capitán Brando de Jaime de Armiñán, dos títols que marcarien una determinada història dels darrers anys de franquisme. Entremig d'aquestes dues pel·lícules, Fernando Fernán-Gómez interpretava el paper d'un altre perdedor de la guerra civil que es refugiava en el seu rusc d'abelles, mentre veia com les seves filles somniaven en el monstre del doctor Frankenstein. Fernán-Gómez era el protagonista masculí d'El espíritu de la colmena, el primer llargmetratge de Victor Erice, que amb el temps s'ha convertit en la pel·lícula més important de la història del cinema espanyol, davant de la qual hi ha un clar consens entre tots els historiadors.

En els anys de la transició, Fernando Fernán-Gómez era present en una de les pel·lícules clau de Manuel Gutiérrez Aragón, Maravillas, amb qui va tornar a repetir a Feroz i La mitad del cielo. En els noranta, va ser un peculiar pare d'esperit lliberal a Belle Époque, aquella pel·lícula que va servir perquè Fernando Trueba reclamés a Hollywood la memòria del seu Déu, Billy Wilder. Aquesta ràpida llista podria complementar-se amb la presència de Fernando Fernán-Gómez dins de l'univers de Pedro Almodóvar.

Com a director també va travessar la història del seu temps amb El extraño viaje en els anys seixanta o amb una dels seus darrers treballs, El viaje a ninguna parte, on relatava la història d'una troupe de còmics que viatjaven perduts pels paisatges erms de la postguerra intentant oferir un xic d'il·lusió. Fernán-Gómez es considerava com aquells rodamons, simplement un còmic, però era el còmic més gran que ha tingut el cinema espanyol, versàtil i lúcid.