Parla Enric Prat de la Riba a La nacionalitat catalana de «l'hivern d'un poble» i és a aquesta letargia a la que Artur Mas vol sacsejar, i per fer-ho no dubta a prendre els referents que ha convingut necessaris. Primerament, i no cal oblidar-ho, un dels miralls del president de CiU és el seu predecessor, l'expresident Jordi Pujol. La voluntat integradora, la necessitat de tenir un lloc al món i part de l'humanisme cristià que impregna al mateix Mas no és res més que una altra volta a la doctrina pujolista més clàssica. Ara bé, no s'hi trobarà cap referència socialdemòcrata o a Péguy com sí es podria desprendre de Pujol. Mas, que s'ha escrit el discurs sol, tot i que amb col·laboració constant del seu cercle, connecta amb la nova onada de dirigents europeus.
Es podria dir que beu de fonts del centredreta, però les referències constants a part de la praxis política de l'escocès Tony Blair, o l'intercanvi amb el centrista Francesco Rutelli, fan de mal dir-ho. Ara bé, hi ha clarament dos noms a tenir en compte en les referències del líder convergent. Per una banda, el president de la república francesa, Nicolas Sarkozy, i per una altra, el nou valor conservador britànic, David Cameron.
Pel que fa al president francès només cal veure els quinze punts del seu projecte electoral per adonar-se que Mas i els seus assessors –assidus lectors de Le Monde– el prenen com a model. Per exemple, quant a l'orgull de ser francès, rehabilitar el valor del treball o respondre a la urgència del desenvolupament sostenible, per dir-ne els més significats que es podran trobar avui. Pel que fa als tories o conservadors britànics, destaca també el discurs verd, les ajudes a joves, fomentar més llibertat en el món de l'empresa, els xecs per a les famílies, l'increment de la seguretat o castigar amb taxes aquells que sobrepassin els límits establerts de contaminació.
Artur Mas va fer una conferència el desembre del 2005 a la London School of Economics, on va fer un defensa aferrissada del dret a decidir, tot prenent el paradigma liberal europeu més modern. De fet, aquesta va ser una de les claus per les quals un laborista com Tony Blair va triomfar com a primer ministre britànic, trobant el centre. També hi ha algunes pinzellades de la CDU alemanya, que no és el referent liberal, pel que fa al dret d'escollir escola «des del principi» del procés educatiu o un programa de sostenibilitat basat en la reducció d'emissions de gasos. A més, cal parar atenció a les directrius marcades pel lingüista americà George Lakoff, guru dels socialistes. I caldrà sumar-hi els correus de militants i l'audàcia de Mas.
