Amb excepcions, com ara l'exaltació patriòtica de l'intervencionisme dels EUA perpetrada per John Wayne a Boinas verdes, la guerra del Vietnam va ser abordada críticament pel cinema nord-americà a posteriori, tot i que poc després de la seva fi. No passa el mateix amb la guerra de l'Iraq, que el cinema està conjugant en present. Així, cineastes com ara Robert Redford, Philip Haas i Paul Haggis, però també Joe Dante i George A. Romero a través dels seus morts vivents, afronten la guerra de l'Iraq amb ficcions que es presenten diversament com una denúncia de la política invasiva dels EUA i dels seus efectes en la corrupció moral de la societat nord-americana. També hi ha aproximacions a l'infern de l'Iraq des d'una perspectiva documental. A més, anys després d'haver fet el seu film sobre el Vietnam amb Corazones de hierro, hi ha l'aportació singular de Brian de Palma, que, amb una voluntat explícita i irada de denunciar l'administració Bush, construeix a Redacted una ficció que s'autodefineix com una documentació visual d'un cas real relatiu a la violació d'una adolescent i l'assassinat de la seva família que, com a venjança, executen uns soldats nord-americans que es consideren legitimats per cometre qualsevol acció en contra de l'enemic.

L'especificitat de Redacted té a veure amb el fet que reflecteix dins del cinema l'actual multiplicitat d'imatges i les seves diferents formes de circulació. Són imatges que, des de la subjectivitat del vídeo domèstic fins a l'objectivitat de les càmeres de vigilància, aporten una contrainformació a les imatges oficials que amaguen o manipulen la realitat dels fets. Però Brian de Palma també fa present la mirada esbiaixada que pot emergir amb el documental, els mitjans de comunicació alternatius als occidentals o les imatges enregistrades i difoses a través d'internet pels botxins vinculats a Al-Qaida. Com restituir la veritat dels fets? Això no vol dir que De Palma s'apunti a cap mena de relativisme. El cineasta no dubta d'una responsabilitat criminal que implica uns individus però que abasta el poder que hi ha al darrere. Una altra cosa és que, tot i afirmar la capacitat de les imatges per mostrar i denunciar una realitat fins a arribar a contribuir a l'acabament de la guerra, De Palma no ignora els mecanismes del poder militar i polític per amagar la veritat. És així que l'espectador pot patir amb el soldat que no pot evitar la violència dels seus companys contra la població civil, que rep les pressions per no revelar què ha passat i que ensopega amb les manipulacions del poder. És el personatge on reconèixer la impotència davant de l'horror. Però el cineasta no estalvia cap horror a l'espectador i, malgrat que no hi hagi cap voluntat d'espectacularitzar-lo, això sempre és susceptible de ser discutit sense que, com és propi de les grans qüestions morals, pugui arribar-se a una conclusió absoluta. En tot cas, De Palma no mostra l'horror en va en aquest film complex en la forma i políticament contundent: una ficció com a forma de compromís real amb la realitat.