El món de Peter Brook s'expressa tant a la gran pantalla com en el teatre, dues disciplines, però, que considera força diferents, sobretot pel paper que adopta en cada una d'elles el director: «En cinema el director és un solitari. La càmera imposa un punt de vista personal i el plaer ve del fet de tenir la responsabilitat total de l'obra; en canvi, en teatre és exactament al contrari, perquè és un treball col·lectiu en què el director fa de guia, com en una expedició. La base del teatre és reunir el màxim de punts de vista i compartir-los amb el públic.» Com a espectador, prefereix, però, el cinema: «El teatre dolent és intolerable, en canvi una pel·lícula només pot ser avorrida.» Brook, de qui divendres es va estrenar la proposta de Fragments, de Beckett, al Temporada Alta de Girona, intenta portar el principi del teatre al cinema i trencar amb una visió unitària: «A Marat/Sade, per exemple, vaig treballar amb unes quantes càmeres, algunes de totalment independents. Això permet donar un punt de vista unitari, i després trencar-lo.» Després de Shakespeare, Txèkhov i Beckett, són els autors preferits del director anglès: «El primer, perquè el fet de ser metge li va donar una generositat immensa, i el segon, perquè va saber trobar el macrocosmos dins el microcosmos.» En canvi, Brecht és un autor que aprecia amb reticències, ja que considera les seves obres Lehrerstück (peces didàctiques), i aquí sí que Brook ho té molt clar: «En teatre ningú té el dret a prendre una actitud superior respecte al públic.» En tot cas, ha de tenir una altra funció: «El teatre és com una cursa de braus, una plataforma on xoquen les visions, i la reflexió ve a posteriori, un cop ja som a casa.»

Als 82 anys –bambes, jaqueta de cuir negre i camisa taronja–, Brook no té problemes per amenitzar una trobada amb la premsa fent disquisicions sobre el te –«els anglesos l'han destrossat posant-hi llet i sucre»– i contant anècdotes, encara que només disposi de mitja hora. Així va explicar com Jorge Semprún, que va conèixer a través de la seva amiga Marguerite Duras, va estar a punt de debutar en el cinema a Moderato Cantabile, però que va deixar-ho córrer per poder seguir, en ple franquisme, creuant d'incògnit la frontera espanyola: «Al final el paper el va fer el llavors desconegut Jean-Paul Belmondo.» Respecte a Beckett, Brook –que el va conèixer personalment– considera que cerca per sobre de tot la «puresa» i que la seva identificació amb una mirada pessimista és un «malentès» de l'època que va voler destacar aquest aspecte: «Si entrem en el cor de la poètica de Beckett, no és gens pessimista, sinó lluminosa. No li agradaven les sensibleries ni la religiositat artificial que havia patit com a habitant de Dublín, i això és el que buscava en la seva obra.» Brook prepara ara la versió anglesa de Tierno Bokar i té al cap una altre projecte teatral del qual encara no vol avançar res.