Estava a l'estació de tren de Rennes, a la Bretanya, i em vaig comprar el diari Liberation. Era dissabte i el número anava acompanyat d'una revista magazín. Aquest suplement és una incorporació recent de Liberation, que, després de crisis i d'haver estat adquirit per Rotchield d'una manera contranatural a un diari fundat per Sartre que simbolitzava el gauchisme, també s'ha apuntat a la moda europea del canvi de format i disseny per fer més vistós el producte. El cas és que, mentre esperava el tren en direcció a París, vaig llegir una entrevista a la meravellosa actriu Maggie Cheung, que hi comentava que s'ha concedit una llarga temporada sabàtica: Felicitats per a ella i domage per a nosaltres, que, pel que diu, trigarem a disfrutar-la amb una nova pel·lícula. I és així que em va plaure recordar-la amb aquells vestits cenyits de roba estampada mentre baixava unes escales a In the mood for love. I vestida de cuir com una vampira de Feuillade enfilant-se pels terrats de París en una seqüència nocturna i onírica d'Irma Veep, d'Olivier Assayas, que hi va estar casat. Abstreta amb el record d'aquestes imatges anava fullejant la revista fins que vaig ensopegar amb el rostre de perfil de Ferran Adrià i amb aquest titular: Les chefs sont sommés de créer» («Als xefs se'ns exigeix crear»).

Al titular, doncs, de l'entrevista a una pàgina a Ferran Adrià ja hi havia la paraula «creació». En resposta a la primera pregunta, en què se li demanava una anàlisi de la cuina creativa contemporània, el cuiner hi afirmava: «Està confrontada a les mateixes tensions del món de la creació. La producció d'una peça de teatre, d'una òpera, d'una pel·lícula, cada vegada és més cara. Els productes, el personal, tot esdevé excessiu.» Considerem el fet que, en relació amb la creació, Ferran Adrià agermana la cuina amb els espectacles: teatre, òpera, cinema. Ho apunto perquè massa sovint es parla de la cuina com a art, passant per alt que aquest no és només un plaer sensual (a vegades, de fet, no ho és) i ni tan sols una mera emoció estètica, sinó una possibilitat de coneixement que per tant mou a pensar. Adrià, doncs, es refereix a la cuina com a espectacle. I el cas és que, de manera excepcional, hi pot haver art en el teatre, l'òpera i el cinema, però el cuiner invoca la seva dimensió més pròpiament espectacular, és a dir aquella que busca la sorpresa, la vistositat, les sensacions fortes o noves, la grandiositat de la posada en escena, l'admiració, inclosa la provocada pel mateix cost de l'espectacle. Tampoc no diria que aquest sigui un punt de vista humil, i encara més quan el cuiner, a la vegada que diu que afronta un repte apassionant, apunta les dificultats que ha d'assumir com a creador en el moment actual: «Cada cop ho tenim més difícil perquè l'exigència dels creadors, a la manera dels dissenyadors en el món de la moda, es més gran en termes de performance. En el fons, als cuiners se'ns exigeix crear perquè el públic vol ampliar els seus coneixements, i n'espera més, de la creació. Vivim en un moment de follia, comú a totes les disciplines.»

Com pot suposar el lector, no vaig anar a Rennes per llegir una entrevista a Ferran Adrià a l'estació de tren. Tampoc per menjar creps i beure sidra, tot i que m'agraden molt. Hi vaig ser uns dies per assistir a un col·loqui sobre la cineasta (i antiga fotògrafa que cada cop més és una artista plàstica) Agnes Varda, que justament representa el contrapunt a les suposicions de Ferran Adrià pel que fa a la necessitat d'una gran inversió (i per tant d'un cost econòmic cada cop més gran) per correspondre a les exigències a les quals estan sotmesos els creadors. Quan tenia més de 70 anys, amb una càmera digital i un petit grup de col·laboradors, Agnes Varda va recórrer França a la recerca dels espigoladors del món modern: aquells que recullen coses que altres menyspreen o abandonen. Espigoladors al camp moguts per la necessitat, per l'imperatiu moral de no desaprofitar el menjar o, com en el cas d'un cuiner amb una estrella Michelin, per l'instint d'aprofitar les herbes que ofereix la naturalesa. Espigoladors urbans que mengen les sobres dels mercats, que busquen a les escombraries, que recullen els mobles i electrodomèstics que altres abandonen, que agafen objectes per procedir al seu reciclatge artístic. La pel·lícula, excepcional i barata, du per títol Les glaneurs et la glaneuse perquè ella també és una espigoladora d'imatges: recull, aprofita i recicla el que altres cineastes desestimen. És així que Varda demostra que la creació no ha de sotmetre's forçosament a unes exigències que, relatives a la hipotètica necessitat de l'espectacle de fer-la encara més grossa, es tradueixen en un cost cada cop més gran. Lleugera d'equipatge i amb pocs recursos econòmics, els seu cinema és ric d'idees i respon a l'autoexigència de mostrar-se sensible i receptiva a alguna cosa que s'esdevé en el món i que ens explica. És clar que per Varda el cinema no és espectacle, sinó recerca i coneixement. També és art.