En el transcurs de la llarga conversa que mantenen un vell professor lliberal –Robert Redford– i un alumne despreocupat pel futur i conformista amb els valors del benestar del seu present, el professor és superat per les circumstàncies i afirma taxativament: Roma s'enfonsa. La rèplica resumeix perfectament quin és l'objectiu que un gat vell com Robert Redford busca darrere aquesta estranya pel·lícula dialèctica, que es troba més a prop de la peça de cambra que de la clàssica obra èpica hollywoodiana. Redford ens adverteix que Roma –l'imperi americà– s'està enfonsant per culpa de la política irresponsable de l'administració republicana, per la pèrdua progressiva de valors polítics en la joventut i pel procés de transformació que ha convertit l'exèrcit en una mena de carnisseria en què els més pobres –els xais– són enviats a l'escorxador de l'Iraq pels poderosos –els lleons–. L'imperi s'enfonsa políticament i la guerra de l'Iraq és el detonador de la crisi, però darrere seu pengen altres qüestions que la pel·lícula no para d'esporgar, com ara l'apatia generada pel consumisme, el grau progressiu d'incultura dins de les aules universitàries i la manca absoluta de compromís social. Quina és l'arma què cal per evitar l'enfonsament de Roma? Robert Redford no ofereix una solució directa però ens recorda que només des del liberalisme Amèrica pot arribar a ser allò que era, i el liberalisme sembla ser per a Redford un patrimoni exclusiu d'una generació. La generació que pot despertar Roma de la letargia no és altra que la dels vells somniadors, com el personatge del professor que interpreta ell mateix o el de la periodista –Meryl Streep–, ferida per l'arrogància del polític conservador que va sentir la força de l'inconformisme en la seva joventut i que ara es troba que tot pot arribar a ser manipulable.

Robert Redford posa en Leones por corderos totes les cartes sobre la taula. De cop i volta, desapareix el cineasta tou de Gent corrent i L'home que xiuxiuejava als cavalls, i ressuscita l'actor que de jove va interpretar Tots els homes del president. Si la utopia es troba en els anys seixanta i setanta, el cinema hollywoodià actual necessita retornar cap a la dècada prodigiosa –que en el cas de Hollywood es troba més aviat en els setanta–, reprendre els vells temes d'aquell moment per traslladar-los a la realitat. Leones por corderos acaba funcionant com una veritable política de tesi. La seva estructura està formada per dos duets interpretatius –el polític versus la periodista i el professor versus l'alumne– i uns petits apunts de la guerra llunyana en què acabaran morint les víctimes innocents. Els diàlegs expliciten les contradiccions que viu internament la societat americana, i posen en confrontació els vells valors lliberals amb l'arribisme i l'apatia del present. Les imatges de la guerra no fan més que mostrar-nos amb cruesa quin és el destí de les víctimes i ens acaben recordant que els que cauen a l'Afganistan o a l'Iraq no són més que els fills de les famílies pobres, els joves nascuts en els barris més desfavorits que malgrat la seva excel·lència en els estudis no poden pagar-se un crèdit per anar a Harvard; així, per a ells l'exèrcit és una manera per sortir de l'atur, però també és la porta d'accés a l'infern.