No perquè Wilco s'hagin convertit des del 2004 en un grup habitual de contemplar en directe a Barcelona (dues visites en la gira A ghost is born, dues més en Sky blue sky, una del seu líder Jeff Tweedy no fa ni un any) s'ha de menysvalorar el regal que signifiquen els concerts, diguem-ho sense embuts, d'un dels millors grups de rock que hi ha ara com ara en circulació. Wilco, que bé podria ser per desgràcia un d'aquells grups a qui ni se li acudeix incloure els Països Catalans en els seus itineraris, han esdevingut en tres anys un dels grups estrangers més apreciats d'una ciutat de la qual ja comencen a conèixer certs bars d'aquells que només coneixen els més forjats en les nits barcelonines. En una era en la qual els espectacles més massius del rock els protagonitzen grups que van viure el seu moment fa vint, trenta, quaranta anys i en què les discogràfiques i els mateixos grups han deixat de creure en les trajectòries de llarg recorregut, Wilco són una encantadora anomalia.
En un Razzmatazz ple com un ou, Wilco van oferir dijous un concert en què van certificar que és possible creure en les arrels i sonar modern. Un concert en què un Jeff Tweedy brillant van demostrar haver trobat finalment un so que, en l'últim lustre, ha despistat crítics i aficionats, però que ara ja no discuteix ningú. Els de Chicago, amb una formació que, després d'un canvi rere l'altre, sembla ja plenament consolidada, són ara més que mai una màquina sense fissures capaç de captar la naturalesa del rock més despullat (Sunken treasure, en acústic, va engegar un xou plàcid i serè en el primer tram) i desenvolupar amb gran convicció i personalitat exercicis instrumentalment més enrevessats, com és el cas d'Impossible Germany i On and on and on –totes dues de l'últim disc, Sky blue sky, que guanya en directe i que cada cop que es pon el sol és menys qüestionat– i Spiders, descàrrega sonora que deixa en calçotets qui encara parla de Wilco com d'un grup de «country alternatiu».
A les simpàtiques, improvisades, però esperades tertúlies postconcertístiques al carrer Almogàvers, era fàcil treure conclusions estrictament limitant-se a fer un repàs d'un ramat de rostres que semblaven haver passat les darreres dues hores al setè cel. Com succeeix en concerts en què actuen grups que tenen cançons per donar i per vendre i que, a més, varien el repertori cada nit, hi ha qui hauria preferit She's a jar i Misunderstood en lloc de Jesus, etc., Hummingbird, War on war i California stars, però si algú en va sortir realment defraudat, va ser incapaç de proclamar-ho als quatre vents.
