dissabte, 10 de novembre de 2007
> L'error de Montilla
de set en set
LLUÍS MUNTADA.
El discurs que José Montilla va llegir dimecres passat a Madrid ha generat una aprovació unànime entre la majoria dels agents socials de Catalunya. Des de Joan Rossell fins a un entusiasta Carod-Rovira l'arc sentimental català s'ha tibat vibrant a l'uníson. Amb tot, jo crec que hi ha dificultats serioses per localitzar virtuts institucionals en aquest discurs. Montilla vol evitar la deriva del Partit Socialista i, per això, va atiar el fantasma d'un presumpte creixement de la desafecció envers Espanya, advertint que convenia deixar de donar cops de bastó a Catalunya perquè, si no, s'afavoriria un «allunyament irreversible». És un diagnòstic desolador, perquè en cap moment no posa l'accent en els principis fundacionals de la justícia política, sinó en un capítol d'hipotètiques conseqüències que el president de la Generalitat deu considerar més terribles que no pas les mateixes causes que el motiven. Dit d'una manera més entenedora: és en nom de la justícia que cal deixar de bastonejar Catalunya, i no perquè aquesta amenaci d'independitzar-se. És en nom de la necessària transparència pública de la política que cal exigir les balances fiscals. Una vegada més, Montilla no les va demanar. Ell juga a confondre els símptomes amb les causes, la institució de la Generalitat amb una defensa partidista del PSC: es mostra més preocupat per les amenaces secessionistes en vigílies d'eleccions que per la reivindicació d'una política justa.
|
