Vet aquí tres novetats de ficció recomanables: El principi satànic, d'Hèctor Bofill; Historia del llanto, d'Alan Pauls, i Diari d'un mal any, de J.M.Coetzee. Totes tres acabades de sortir del forn.

1.
Hèctor Bofill ha escrit una novel·la breu, que es pot llegir com una nouvelle formada de diferents contes sobre el desig, l'amor, el desamor, la renúncia i, especialment, sobre el caos que xarbota dins el cap i el penis de molts homes d'Occident. El lector assisteix als avatars eròtics i morals –més eròtics que morals– d'en Roger, un professor universitari que ha sortit amb dues alumnes cobejades, amb una enginyera amb un alt càrrec polític que no vol tenir fills, una dona madura amb aficions paranormals, i una cunyada nòrdica. Hi ha sexe i hi ha reflexió filosòfica: «Llavors la roda del desvari el va portar a relacionar la seva situació personal amb el context global. Si l'única distracció que li restava a un heterosexual occidental com ell consistia a conquerir la seva cunyada, o estimular-se amb aquella combinació de vincle sexual més inversemblant i que més podia embolicar la troca, és que ens trobàvem en el pòrtic d'una davallada sense precedents.» O, en boca de la dona que té més protagonisme en la novel·la, i que més marca en Roger, Lavínia: «M'agrada que més enllà de mi no hi hagi res. He decidit desprendre'm de la carn. I què? He decidit no viure pels altres sinó viure la meva vida, la meva exclusivitat, per marcar el rastre o perquè el rastre s'esborri definitivament.» Amb un llenguatge precís i clar i català, Bofill parla de la pulsió sexual, però també del dilema entre tenir fills i no tenir-te, de permisos de maternitat, de rentadores, «d'immolar-se pels fills»; de la moral dels professors, de les universitats, de la família. És a dir, Bofill parla del present, i cal agrair-li que s'ocupi de la Catalunya real: als contes hi ha molta vida. Vida viscuda. Bofill ha llegit bé Philip Roth, sobretot L'animal moribund, i després d'aquesta lectura, i de la vida viscuda, ha fet bona literatura.

2.
En un sentit, el de la velocitat, Alan Pauls és el contrari de Bofill: mentre que el català és veloç, Pauls vindria a practicar –si se'ns permet la comparança– el sexe tàntric. En Pauls tot és morositat, dissecció dels detalls, distància. Nabòkov deia que en l'art, com en la ciència exacta, el detall ho és tot. Pauls n'ha pres bona nota. Història del llanto és una novel·la breu molt allunyada d'El pasado: aquí no hi ha els desficis de l'amor, si bé hi ha la mateixa càmera lenta. Aquí hi ha referents infantils –Superman, sobretot–, mirada infantil, llagues infantils reals i imaginades, creences infantils, i l'esfondrament d'aquestes creences. El protagonista –argentí– deixa de ser, de sobte, el 1973, un simpatitzant revolucionari. Assistim a l'educació ideològica i sentimental del protagonista, als records d'infància i als músics barats que l'han marcat, i a la revisió dels vells tòpics dels setanta. I tot això, en un centenar de pàgines. Pauls és un dels millors escriptors argentins. A pesar d'això, o potser per això, no és un escriptor gens fàcil.

3.
El premi Nobel J.M.Coetzee sempre és un escriptor recomanable: darrerament, perquè va per camins poc transitats. Camins pels quals, si no vas amb compte, corres el risc d'estavellar-te contra un mur de ciment (hi havia un senyal al principi del camí, que Coetzee no ha vist o no ha volgut veure). Les darreres obres de Coetzee queden molt allunyades dels seus grans èxits, i Diari d'un mal any no n'és una excepció, sobretot per la composició formal dels capítols, i perquè l'assaig hi té un paper tan destacat que de vegades no sabem si estem llegint un assaig, un recull d'articles o l'esbós d'una novel·la. L'argument, si es pot qualificar així, està protagonitzat per un escriptor ja gran que rep la petició de col·laborar en un llibre d'assaig anomenat Opinions fortes, i que té opinions sobre tots els conflictes que fan trontollar el planeta, des de Guantánamo fins a les llibertats civils, passant per la democràcia. A mesura que avança el llibre, aquestes opinions –de qualitat– van agafant un to més intimista, i tracten de l'amor o el deshonor. Paral·lelament, hi ha la història d'Anya, una jove irreverent que l'autor ha contractat com a secretària, després de conèixer-la a la bugaderia; també hi ha Alan, un analista d'inversions amic de l'Anya que menysprea tot allò que defensa l'escriptor, començant per l'escriptor mateix.