«Amb el mitjà limitat que és la paraula, he de donar a entendre un món sense límits i amb infinites variacions que neix i creix al meu cervell i que és fruit de l'observació i de l'aprenentatge. L'ofereixo als lectors no pas en sentit didàctic sinó amb el sentit de compartir fascinants i entranyables descobriments de la vida diària.» Tota una impecable poètica.

Olga Xirinacs ens ofereix amb Eterna una altra parcel·la del seu món infinit i en permanent variació. I ens torna a fascinar com ella ho sap fer amb cada nou gruix de poemes. Eterna participa activament de la voluntat estètica abastament palesada per l'autora, versos que arriben impregnats des de totes les vessants artístiques: una sòlida construcció, musicalitat (aquell cant interior que sempre ha delit) i una gran plasticitat pertot, una molt sorprenent capacitat d'evocació. «Literatura és l'art de crear un món i comunicar-lo al lector. És a dir, convidar a compartir-lo en allò que té d'universal: els sentiments».

Eterna ens convida a endinsar-nos en el sempre complex itinerari de les humanes emocions. I és un bell, un molt bell, itinerari encara que hi plani, pertot, subtil o prou explícita, una ombra permanent; un bell itinerari on la poeta mostra una voluntat inequívoca de deixar-se arrossegar cap a nous nords, un, malgrat tot, desig de passes i llum, verge o nostàlgica, a la mirada: «els dies porten blanques mans alades/ per coronar, sedoses, el meu front. Ja no les esperava», o bé «Deixo enrere la pedra on he plorat, molla de líquens,/ somric al vol d'abellerols veloços/ i al brot recargolat d'aquells pèsols d'olor/ rosats i tendres. Ells no ho saben, però alleugereixen el meu pas i, / a poc a poc, canvien l'amargor per la bellesa».

Eterna és un bell itinerari perquè ho confia tot, d'una manera incondicional i il·limitada, a aquest mitjà limitat que és la paraula: «Aire, només, pinteu-li l'aire groc i, sobre el cap,/ una corona delicada: fils d'or amb dotze estrelles/ i les ales plegades. Pinteu-li l'aire, només l'aire/ i el seu cos sense pes farà una ombra daurada»; «teníem perles a la pell i ens naixien paraules com ales, que entre els dits/ giraven, suaus, els fulls de cada dia. L'agonia era lluny, no amenaçava;/conjuràvem les ombres només amb un somriure, i ja bastava». ¿No creieu, després d'això, que també nosaltres ho hem d'apostar tot, absolutament tot, per l'Olga i les seves paraules?

Us convido doncs, ara i aquí, a endinsar-vos en un itinerari que no anirà per fora sinó per dins de vosaltres mateixos, un itinerari que us anirà desvetllant, rere el seu malenconiós pas, tot de larvades però molt pròximes sensacions. «Penso la calidesa plàcida d'un temps que encara és temps/ de dibuixar paraules confiades fil per fil, lentament,/ als tapissos dels anys, trama i ordit, no per això menys agradosos», «els colors que es perdran si ara no els miro;/ si no els escric; si no te'ls dic i repeteixo des del fons/ de latents cavitats, en la profunda soledat del cor». Una total i absoluta insensatesa no apuntar-s'hi.

D'aquí a 50 anys una ànima solitària vagarà per una ciutat amb Rambla i mar i, cap al tard, entrarà en una llibreria de vell, remenarà temps, molt de temps entre les estanteries fins que en traurà a l'atzar un llibre. Dits curosos n'acaronaran totes les pàgines fins que ja a fora, a la terrassa d'un bar, amb un cafè sobre la taula, els seus ulls escoltaran: «Els marges ja floreixen, és la primavera aquesta,/ més o menys com cada any: roselles i lletsons,/ verd modest, ravenissa, rosat de corretjola/ a vora i vora del camí, a vora i vora de la via.» La poesia és eterna i eternitza qui n'escriu.