Possiblement el més gran aplaudiment de la darrera edició del festival de Canes va ser dedicat al film animat Persépolis després d'haver-lo projectat en la secció oficial, el jurat de la qual va atorgar-li el premi especial. Ara bé, quan Marjane Satrapi (autora del còmic autobiogràfic que adapta la pel·lícula homònima que, juntament amb Vincent Paronnaud, també ha dirigit) va entrar a l'auditori Lumière, bona part del públic assistent ja va posar-se dret per ovacionar-la. A França, on Satrapi resideix des de fa uns anys, després de sentir-se incapaç de continuar vivint a l'Iran governat pels islamistes, Persépolis és un còmic popularíssim i és així que la seva versió cinematogràfica (que, a més, és la candidata francesa a l'Oscar a la pel·lícula de llengua no anglesa) ha estat un dels grans èxits comercials recents de la producció francesa, amb una participació, per cert, nord-americana. Ara bé, Persépolis també ha esdevingut un còmic de culte en altres llocs, en tot cas no precisament amb ascendent islàmic. Si és de culte té a veure amb què, a més del bell traç dels seus dibuixos en blanc i negre, hi ha una veu narrativa que, amb una ironia tan simpàtica com incisiva, ressegueix la formació vital d'un personatge femení (el seu aprenentatge moral, la seva educació sentimental) des de l'Iran sacsejat per la revolució islàmica fins a la seva decisió de marxar del seu país, en direcció França, uns anys després de tornar-hi des de la Viena on els seus pares van enviar-la a estudiar perquè la nena, educada en els valors progressistes de la família, es rebotava contra la submissió femenina promoguda pel nou règim.

La perspectiva crítica de Persépolis (un còmic i ara també un film prohibit a l'Iran) cap al règim islamista iranià, després de les esperances inicials provocades per la caiguda del xa, no comporta, però, una mirada complaent o una actitud llagotera cap al món occidental. Amb la seva experiència d'estrangera i el seu punt de vista irònic, Satrapi hi percep prejudicis, falses toleràncies, esnobisme... De fet, ella sap que és una dona esquinçada (i a tot arreu, estrangera i estranya) per sempre més. Ara bé, amb el referent moral de la seva àvia, tan ferma com tendra, aquesta dona també afronta la seva experiència amb vitalitat i sentit de l'humor. I amb una cosa i altra recrea aquesta experiència, que en molts aspectes s'assembla a la d'altres en el seu període més adolescent: la transformació del cos, el descobriment del sexe, la vivència de l'amor i el primer desengany, la caiguda en una tristesa que s'acosta a la depressió. La pel·lícula, fidel al còmic, és una experiència recomanable a l'espectador. En tot cas, és més recomanable la versió original francesa, en què poden sentir-se les veus de Chiara Mastroianni, Catherine Deneuve, Simon Abkarian i Danielle Darrieux en el preciós personatge de l'àvia.