Que la recent trobada a Lisboa dels vint-i-set caps d'estat i de govern de la UE hagi passat bastant desapercebuda palesa l'escàs interès que els temes relacionats entorn de la construcció europea desperten entre els mitjans de comunicació, la classe política i una part considerable del conjunt de la ciutadania. Que una qüestió tan significativa com és la liquidació d'un projecte constitucional per un mer tractat hagi estat rebuda amb la més absoluta indiferència per part de l'opinió pública i entesa, en canvi, des dels organismes oficials com un gran èxit de l'Europa «cohesionada» palesa, també, la situació real de l'ideal europeista assetjat, per una banda, per la competència dels interessos particulars de cada estat membre –tal com es va demostrar, efectivament, amb les contínues demandes, recels o objeccions en pro d'una determinada quota de poder– i, per l'altra, per una hegemonia absoluta dels interessos financers i comercials, autèntiques directrius de l'actual Unió.

De què parlem, per tant, quan parlem d'Europa? La qüestió sembla obligada atesa la gran ambigüitat que planteja el concepte mateix de «construcció europea», un concepte no pas del tot consensuat, tal com reflecteixen les diverses sensibilitats, moltes vegades oposades, representades en el Parlament europeu: des d'aquells partits que aposten clarament per la fragmentació dels estats actuals en una multitud de nacions culturals independents, fins a aquells que opten per una unificació molt feble mitjançant una confederació dels actuals estats sobirans. La UE és el reflex d'aquesta darrera opció, reforçada amb escreix pels recents acords de Lisboa perquè, entre altres punts, el nou tractat preveu, per exemple, la possibilitat que els estats es deslliguin lliurement de la Unió quan aquests així ho desitgin. Com ja he remarcat més amunt, els eixos dominants en el procés de «construcció europea» no són d'altres que el predomini dels interessos particulars de cada estat, uns remots lligams polítics i la visió del continent com un enorme mercat unificat sota la lògica del gran capital. Tret d'això, poca cosa més.

Ara bé, l'europeisme, l'altra gran opció present també al Parlament, ofereix, essencialment, una versió alternativa d'unificació; l'europeisme –opció defensada, recordem-ho, per l'exprimer ministre belga Guy Verhofstadt– no és res més que un moviment que anhela el traspàs de la sobirania de tots els estats europeus cap a una gran federació nacional, política i econòmica, coneguda com els Estats Units d'Europa. L'europeisme entén que per sobre dels sentiments nacionals dels estats i de les regions o nacions culturals hi planeja una cultura comuna forjada al llarg de dos mil cinc-cents anys i que sobrepassa les fronteres artificials de cada nació actual. Personalitats com Víctor Hugo, Francesc Pi i Margall, Leon Troski, Edouard Herriot o Aristides Briand ompliren les files d'aquest moviment, estroncat al seu moment per l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

És evident, doncs, que la possibilitat d'una unió política europea, encara ara, roman molt lluny d'esdevenir una realitat; la conversió generalitzada de grans espais geogràfics en mercats cada vegada més unificats, però a remolc de les exigències d'una globalització dominada per l'escola neoliberal, ha comportat, implícitament, la pràctica exclusió de la dimensió social en el procés de la vaga construcció europea abocant-la, d'aquesta manera, al fracàs.

França ofereix un exemple significatiu: aquest país de forta tradició europeista s'erigí en un paradigma d'hostilitat vers l'antic projecte constitucional precisament perquè el fort arrelament de les cultures sindicals i democràtiques no podia acceptar la consolidació d'una nova entitat política sense aquesta dimensió social perquè és una obvietat que sense drets socials no és pas possible l'afirmació de l'autonomia de l'individu per tal de desplegar els drets i deures del ciutadà. L'embrió, doncs, de la federació europea només podrà ser possible amb una constitució de fort contingut social i ratificada lliurement per la voluntat de cada una de les parts mitjançant l'exercici del sufragi.

És evident que el procés actual de construcció europea i el que aquí acabem d'esmentar els separen distàncies abismals. L'exemple que millor ho il·lustraria seria la resolució, pràcticament unànime presa a la cimera de Lisboa, d'ignorar la voluntat ciutadana de cada estat mitjançant la liquidació de les convocatòries via referèndum –a excepció d'Irlanda–, per tal d'aprovar el Tractat, reflectint, d'aquesta manera, l'escassa voluntat de construcció d'una autèntica unió política europea democràtica i de tall confederal. Més aviat, sembla que hi predomina una voluntat tancada de donar certa personalitat jurídica a una espècie d'entitat macroeconòmica internacional.

Hem vist que l'europeisme comporta també, implícitament, el fet de sentir-nos partícips d'una mateixa cultura que vagi més enllà de les fronteres actuals, sense por de perdre identitats, moltes vegades atiades pels falsos fantasmes de l'imaginari col·lectiu. Sense aquesta premissa, el projecte d'una nova constitució europea ratificada lliurement per totes les parts tampoc esdevindrà mai una realitat. La fragmentació d'Europa en petits estats ha dificultat, sobretot al llarg dels darrers dos segles, una visió molt més àmplia de la cultura occidental i, per extensió, universal, i ens ha limitat als estrets marges de les cultures autòctones locals impedint, d'aquesta manera, l'obertura de nous canals que ens portin cap a una nova visió del món i de la realitat molt més oberta, més transversal i més il·lustrada. Sense aquesta base educacional, Europa serà sempre la utopia humanista d'uns quants.