«Amb la seva actitud davant del caos generalitzat, la ciutadania de Catalunya està donant mostres de gran maduresa.» Ho acaben de dir idealistes que estan envellint a dins dels palauets patricis que en un principi comptaven mancomunar. Ja se sap, les consegüents edicions de l'Enciclopèdia soviètica servien per esborrar el passat i les heterodòxies. Ara, a Catalunya, els conservadors de la revolució, els que fa poques dècades o un lustre escàs apel·laven al sentit crític de la ciutadania i la comminaven a sortir al carrer, estableixen que maduresa i passivitat i fatiga i incapacitat i sensació d'inutilitat i espanyolisme disfressat de raó natural són sinònims siamesos. És el diccionari del català exquisit de la nostra època. Qui imposa el diccionari també fabrica la realitat.
¿«La societat catalana està mostrant grans nivells de maduresa»? És discutible. Caldria precisar les boiroses fronteres que de vegades hi ha entre la maduresa i la podridura, no fos cas que estiguéssim confonent una cosa per l'altra. Tenim una Generalitat prima com el paper de fumar, amb poquíssim poder efectiu, amb una clamorosa manca de versatilitat estratègica que malbarata la part més honorable de l'alta tècnica de la política pujolista. La ciutadania percep les evidències: la Generalitat pot ser un entrebanc per parlar cara a cara amb el poder real (¿algú es creu que la descavalcada de Zapatero al Carmel i a Bellvitge, l'arribada de Morlán i la concepció patrimonialista del poder que expressa la ministra Álvarez són simples escenificacions?). Tenim uns nivells de finançament que el mateix conseller Castells qualifica d'esgotats i, com que gran part de la servil teranyina civil no l'acompanya en la necessària pluja d'idees, el mateix conseller d'Economia ha de desfer-se el nus de la corbata i baixar a les trinxeres per recordar-nos amb un gest de patetisme tràgic que Catalunya no té recursos suficients per poder aplicar polítiques de creixement ja que moltes empreses es deslocalitzen i se'n van a altres comunitats autònomes (les cursives són meves). Tenim un Estatut al corredor de la mort, en standby fins després de les eleccions generals gràcies a la impune màgia potàgia de PSOE i PP, que, malgrat les aparences, no es desitgen cap lluita caïniana. Som una gran massa de ciutadans educats en els credos jacobins d'un país que nega el reconeixement de les altres nacionalitats de l'Estat i sempre liquida tota discussió en el punt proverbial que pot oferir una constitució encara sustentada en l'exèrcit: «¡esto es España!». Hi ha una bona part de la població que no veu com un perill d'higiene democràtica la gran acumulació de poder a mans dels socialistes, un autèntic latifundi que amenaça amb convertir el país en una gran xarxa clientelar. Mentrestant CiU es recrea en el fang del seu dubte hamletià i conclou que serà millor no dir gaire res perquè després de 23 anys i després d'haver pactat l'Estatut amb Zapatero corre la mateixa sort que aquell llibre que, de tant dolent com era, amagar-lo significava una manera de millorar-lo. ERC prossegueix els seus estudis d'alquímia avançada en plena època de predomini de la física quàntica, arribant a formular estrambòtiques teories que no són recriminables per dimissionàries, sinó per simple incompetència tècnica. El catalanisme està oficiant el seu propi enterrament, de luxe: no només no té capacitat de reacció (CiU) sinó que lubrifica una situació caòtica (ERC, PSC, ICV). Mentrestant podrit, resignat, fatalista o escamnat són, segons l'últim diccionari de la Reial Acadèmia de la Veritat, sinònims de maduresa.
