Benvolgut president. No he compartit mai la teva ideologia política pel que fa als drets nacionals de Catalunya. Ho saps prou bé i és ben segur que et deuen haver emprenyat força algunes de les línies que t'he dedicat en els meus llibres. Tampoc no ignores que sempre m'ha produït una certa inquietud sentir-te parlar de la «nació gran» o de la «nació de nacions» per referir-te a Espanya, com si hi hagués nacions superiors i nacions inferiors. Inquietud, sí, perquè això ens portaria perillosament a admetre que hi ha pobles superiors i pobles inferiors. Ja sé que no és pas aquesta la teva ideologia; però, si t'ho mires bé, el terme «nació de nacions» és una contradicció en si mateixa, ja que una nació no pot ser mai la perifèria d'una altra nació sense deixar de ser nació. Deia Enric Prat de la Riba que «quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un estat, expressió de la seva voluntat política, instrument de realització de la seva política pròpia». Tenia raó. No hi ha cap estatus jurídic, llevat de la tinença d'un estat, que garanteixi la plena sobirania d'un poble.

Però res d'això no té importància davant la notícia trista amb què ens has trasbalsat aquests darrers dies: t'han diagnosticat Alzheimer. M'ha dolgut profundament, t'ho dic de debò, i, en doldre'm, m'he adonat de l'afecte que sento per tu més enllà dels retrets polítics que t'hagi fet. Ja sé que és difícil separar una persona de les seves idees, però si no som capaços de fer-ho quan la vida ens mostra la seva cara més amarga és que no som persones ni mereixen respecte les nostres idees. Admiro sincerament el valor que has tingut de fer públic el deteriorament progressiu que experimentarà el teu cervell en els dies que vindran. Jo no sé si m'hi veuria amb cor. Et veig encara tan ple de vitalitat que se'm fa difícil imaginar que pugui arribar un moment en què recordis, com si fos ahir, determinats instants de la teva infantesa i, alhora, et sigui impossible reconèixer algun dels teus fills. Quina malaltia més cruel, bon amic. Sàpigues, això no obstant, que la teva figura creixerà amb el temps. Les circumstàncies polítiques que coneixes prou bé et van apartar del govern de Catalunya des d'un despatx de Madrid i això et va atorgar el dolorós privilegi de viure en primera persona la humiliació que suposa no ser amo del teu destí. Vindran dies millors per al nostre país, no en tinguis cap dubte, dies de plenitud en què la memòria de les limitacions que hem viscut serà eclipsada per l'horitzó de les llibertats que viurem.

Els bons moments de la vida sempre suren per damunt dels dolents. I serà aleshores que la teva contradictòria, imprevisible i afectuosa personalitat serà encara més estimada i respectada. Lluita amb totes les teves forces contra la malaltia, president, intimida-la amb l'energia que encara tens i demostra-li que en la teva vida no hi ha lloc per a la seva victòria. I si per un trist atzar les forces t'abandonen i decideixes descansar, sàpigues, estimat amic, que encara que tu oblidis el teu nom, els meus llavis el pronunciaran amb respecte i consideració.