divendres, 2 de novembre de 2007
> L'himne de mal cantar
de set en set
MANUEL CASTAÑO.
L'himne espanyol, com el britànic, té la virtut d'estar mancat de lletra –l'ideal seria que no tingués tampoc música, però hem vingut a aquest món a patir–, i ara s'han decidit a espatllar-lo posant-n'hi una; una d'oficial, perquè d'extraoficials en té unes quantes, que rivalitzen en carrincloneria, i que sigui també adequada als temps. El més graciós de tot és que les presses no responen a una demanda social ni una inquietud de l'exèrcit, sinó a l'estranya sensació que tenen les autoritats quan, en un lliurament de trofeus esportius, els de l'equip espanyol queden sense saber què fer amb la boca mentre sona la setcentista Marcha granadera que els fa d'himne. Han assumit la feina de triar lletra, el comitè olímpic i la societat general d'autors, benemèrites institucions sense ànim de lucre; però en lloc d'encarregar-la directament als successors actuals de J.M. Pemán Antonio Gala, o Sabina, que ja havia divulgat algun esborrany, ho han volgut fer més difícil obrint la participació a tothom. I gran descobriment: són milers els poetastres que gosen trobar mots al que era inefable. De què es desprèn un gran perjudici: sense lletra hom podia encomanar-se a la metafísica; quan en tingui una, els mots seran objecte de controvèrsia partidària i folgança popular, perquè posar avui dia en un himne els lemes políticament correctes (cohesió, diversitat i convivència pacífica) són ganes d'obrir un altre front en la interminable querella hispànica.
|
