Celebro que la independència de Catalunya hagi merescut l'atenció de persones tan qualificades com l'escriptora Núria Esponellà i l'enginyer Joaquim Coello, que publicaren articles molt ben estructurats i molt brillants els passats dies 3 i 4 d'octubre, justament abans del meu, del dia 5 d'octubre, que tractava el mateix tema.

Com que l'article l'havia enviat el dia 1, ara em veig obligat a contestar senso contrario, perquè el meu escrit va ser elaborat avant match; per tant, mai no se'l podria considerar com una resposta als il·lustres col·laboradors d'El Punt. Podríem dir que en aquesta ocasió l'ordre dels factors altera el producte.

En qualsevol cas, és bo i gratificant que es comenci un debat sobre un tema tan sensible per al futur de la nostra nació i que hi intervinguin persones prou assabentades que aportin els seus coneixements.

Déu n'hi do el joc que el camí de Santiago li dóna, a la Núria! Pel que sembla en el trajecte no es va pas parlar precisament del misteri de la Santíssima Trinitat, ni del dogma de la Immaculada Concepció. Entre la bona gent que acudeixen a la meravellosa ciutat de Santiago de Compostel·la de la no menys bella Galícia no hi va pas faltar ni una madrilenya, ni una quebequesa per arribar a conclusions prou discutibles políticament parlant.

Crec, com ella, que cremar fotos de la família reial és una solemne bestiesa que només serveix perquè el centralisme ho magnifiqui i en tregui tot el profit possible, mentre ells fan el mateix per la consentida via mediàtica, molt més efectiva i rendible.

No ens envien la Brunete perquè avui no és possible, però posen en marxa totes les institucions de l'Estat, començant per l'Audiencia Nacional, per donar la importància que no té a un fet banal i infantil que no arriba ni a la més lleu kale borroka. Els abertzales bascos encara deuen riure en aquests moments. No es pot caure en la trampa, perquè la violència autèntica és la del centralisme, no la d'aquesta mainada mal aconsellada. Total, foc d'encenalls. Són altres accions mes intel·ligents les que calen. La maduresa democràtica que reclama la poetessa no ha sigut possible i la sobirania del Parlament de Catalunya després del menyspreu que ha merescut l'Estatut del 30 de setembre del 2005 és una pura entelèquia. Comparteixo la crítica a les institucions catalanes i la idea que ser més lliure no és cap procés ni còmode ni fàcil, però crec que per esdevenir-ne l'únic camí es la independència. La veritable llibertat és només la que ens pot donar la recuperació de la sobirania, com l'han aconseguida molts països europeus, amb o sense confrontació.

Esponellà és escriptora, cosa que vol dir que escriu les seves paraules, i nosaltres, els que amb el temps hem esdevingut independentistes i no tenim aquest ofici, segons ella, les rebreguem. Què hi farem! En tot cas, quan torni a Santiago, si ensopega una nit de lluna nova i sense núvols, que s'acosti a alguna plaça a prop de l'Obradoiro, com la Quintana o la Das Praterias, menys il·luminades, per contemplar el magnificent i nítid univers que l'ajudi a aclarir les idees. No en va Compostel·la vol dir camp d'estrelles. Li ho aconsello jo, que ho he fet moltes vegades.

Si l'exposició de la Núria és més que res intuïtiva, la de Joaquim Coello és cartesiana, com a bon enginyer que deu ser. Després de fer una explicació entenedora de la situació tal com la veu, arriba a la conclusió de la intangibilitat de l'Estat, per això ens recorda que «de la grandesa al ridícul hi ha un pas» i continua dient que «per perdre les confrontacions més val no tenir-les». Seria interessant saber què entén per grandesa i per ridícul, perquè la confrontació ja l'hem perduda i la continuem perdent diàriament amb l'ensulsiada estatutària, per això no ens vindrà de nou.

Més que una advertència és una amenaça indissimulada en la ja clàssica dialèctica centralista de la por, intimidant-nos amb la targeta vermella després d'una de groga prèvia, immerescuda i innecessària. Coello es veu en la necessitat d'advertir-nos contra la decepció de la suposada derrota del sobiranisme, encara no produïda però desitjada. Segons diu, la frustració serà unidireccional; és a dir, serà nostra, perquè el centralisme se suposa que s'hi farà amb les ungles per conservar els seus privilegis i les seves prebendes.

Demana, a més, que es donin arguments que justifiquin el sobiranisme. N'hi ha molts, però li suggereixo que llegeixi el llibre Catalunya sota Espanya, d'Alfons López Tena, i El mirall escocès, de Xavier Solano, en què no només se sistematitzen els arguments cap a la independència, sinó que se suggereixen els camins democràtics per reeixir i aconseguir-la.

Però quan ensenya les cartes és al final, moment en què ens etziba l'amenaça explícita i diu que, «com diuen els castellans, con las coses de comer no se juega». Pel que es veu, és material sensible, i no es pot tocar. En definitiva, és la defensa aferrissada de la menjadora latu senso. No calien tantes explicacions prèvies per arribar a un final tan prosaic. Ara ja ho saben els catalans, en especial els sobiranistes, que els espanyols, segons el que va ser director del port de Barcelona, ens reclamen el plat a taula a costelles nostres.