dijous, 1 de novembre de 2007
> Els escriptors que venien de lluny, i els que tornaven a casa
EVA VÀZQUEZ.
N'hi ha que no es van moure ni al final de casa, n'hi ha que finalment hi van tornar, n'hi ha que venien de prou lluny per caure retuts al primer racó de món que els servís l'atzar, n'hi ha que, al contrari, van buscar expressament aquell lloc recòndit del lluminós estiu per fer-hi residència permanent. El cas de Josep Pla, ben mirat, és insòlit entre els nostres escriptors. Nascut a Palafrugell, després de viatjar molt, va establir-se al mas pairal de Llofriu, i d'allà no se'n va moure fins que va travessar un tros de camp per reposar al petit cementiri local rere una làpida blanquíssima i absolutament convencional. En certa manera, comparteix el sedentarisme amb la veïna Caterina Albert, que a pesar d'assegurar-se el piset a Barcelona va viure i va morir com aquell qui diu íntegrament a l'Escala, on té el privilegi d'una tomba igualment blanquíssima, al vell cementiri marí. Carles Rahola també és enterrat a la seva ciutat natal, però és la mort, la mort indecent que va trobar de matinada i davant un escamot d'execució, el que dóna a la seva tomba una amarga flaire de llunyania rere la sòlida creu de pedra que ell volia. D'altres, en canvi, havent-ne estat lluny, decideixen al final tornar-hi, com Montserrat Vayreda, que convertida en figuerenca de ple dret va sol·licitar el retorn a la placidesa de Lladó, o com Carles Fages de Climent, que va escollir el panteó familiar de Castelló d'Empúries. També la poeta Quima Jaume, després de tants anys a Barcelona, va enyorar-se el Cadaqués de la infància i dels amics i del mar. Alguns van caure en llocs ben atzarosos, com Raimon Casellas, que en estat somnambúlic es va deixar atropellar pel tren a Sant Joan de les Abadesses, on va ser enterrat en un nínxol que només fa pocs anys es va saber que en contenia les despulles. Per tomba incògnita i atzar tràgic, el guanya però Walter Benjamin, abandonat a la fossa comuna fins que la fama mundial va forçar l'erecció d'una tomba apòcrifa al cementiri de Portbou. Més nombrosos són els escriptors que, vinguts de lluny, van elegir el repòs a les residències d'estiu, que a vegades també ho eren de tot l'any. És el cas de Mercè Rodoreda, enterrada a Romanyà; de Rosa Leveroni, que descansa al cementiri privat de Cadaqués; de Maria Àngels Anglada, nascuda Vic, establerta a Figueres però tan arrelada a Vilamacolum que no podia sinó quedar-s'hi per sempre, o de Pere Calders, les cendres del qual fan d'ànima del monument que l'honora a Llançà. En cendres també va dispersar-se Roberto Bolaño, encara que ningú dubta que no existeix cap xilè més blanenc que ell. I hi ha encara els que venien de lluny i morien també lluny, però acabaven desitjant tornar a casa nostra, com el novel·lista nord-americà, i avui tan oblidat com la seva tomba, Robert Ruark, mort a Londres i enterrat a Palamós.
|
)
)
)
)
