Aquells qui visiten Lloret i no cerquen només sol i platja, que tampoc no són pocs, se solen sorprendre quan els assabenten que el cementiri de Lloret és un indret de visita obligada si no se'n volen anar de la vila amb la sensació d'haver-se perdut alguna cosa important. Potser no és un reclam tan conegut com ara els jardins de Santa Clotilde i la platja de Fenals, però el cementiri comparteix espai amb aquests en els fulls i els mapes que l'oficina de turisme reparteix entre els visitants. I ho fa perquè estem parlant d'una autèntica joia del modernisme, on es pot gaudir de l'art funerari català de final del segle XIX i principi del XX. L'art escultòric de Josep Puig i Cadafalch, Antoni Maria Gallisà, Bonaventura Conill, entre molts altres, que per voluntat de molts indians, que tornaven del continent americà havent fet una fortuna i volien fer ostentació de la seva posició, fins i tot, després de morts, van fabricar un dels conjunt més significatius de l'art funerari modernista.

Trenta-set són els panteons i els hipogeus del cementiri, alguns dels quals, des de la petitesa humana, sembla que intentin assolir el cel de Lloret, demostrant així la voluntat de magnificència de l'autor i el difunt. La riquesa iconogràfica i la decoració, volgudament contenidora d'un missatge vinculat amb la mort, que buida de tota desesperació i omple de serenor, obliga el visitant més interessat a aturar-se més d'un i dos i tres segons davant de l'obra en qüestió. A més d'un el deu haver ajudat a reflexionar i el deu haver contagiat de la serenor necessària envers la mort. «Bona nit i bona hora, vingui la mort quan sigui hora», com encara diuen en alguna contrada amagada del país. Per als menys reflexius, però, el cementiri també és un bon lloc per passejar una estona si el dia hi acompanya i admirar, sense entrar-hi a fons, els panteons i els hipogeus. Dues maneres diferents de visitar el cementiri, dues maneres de descobrir un indret immerescudament poc conegut.

A molts, això de visitar un cementiri, si encara ets viu i no se t'ha mort ningú proper, encara els causa estranyesa. Potser per això, si algú s'hi fixa bé pot veure com alguns dels visitants s'hi atansen desconfiadament i amb cara de preguntar-se: «Què hi vinc a fer a un cementiri si estic de vacances?» Un cop dins, però, ningú no queda indiferent davant la majestuositat d'una obra que mostra al visitant que es pot tenir temor de la mort i fer-ne burla, però també art.