La brutal agressió a una noia equatoriana als Ferrocarrils Catalans ha causat un gran impacte entre l'opinió pública i ha sacsejat la sensibilitat ciutadana. Malauradament, la reacció política i judicial només ha estat possible mercè a la difusió de les imatges en els mitjans de comunicació. No és difícil imaginar que es tracta de la punta de l'iceberg d'un extens catàleg d'humiliacions quotidianes. I el més preocupant és que, si s'ha arribat a aquests extrems és per la sensació d'impunitat amb què determinats individus i grupuscles actuen. Probablement, se'n faran moltes anàlisis, a partir de velles i conegudes categories. Els psicòlegs parlaran de la baixa autoestima dels agressors i l'acció violenta com a fórmula d'autoafirmació. Els antropòlegs socials buscaran l'explicació en els valors compartits entre tribus urbanes. Algú farà referència a la xenofòbia rampant entre diversos grupuscles marginals de la ultradreta, d'acord amb un moviment ampli de supremacistes blancs. Ben segur, la majoria, amb l'afany de desentendre's del problema, culparà, per aquest ordre, l'escola, la televisió i els videojocs. Tanmateix, pocs gosaran establir connexions amb el que seria un procés de llarga durada, propi i específic del nostre país. El cas Isanta, com el de l'assassinat de Gràcia, l'assetjament continuat de grups ultres al Vallès, la impunitat de la ultradreta a València, o el darrer episodi de l'equatoriana insultada i colpejada, mantenen unes arrels en el temps massa profundes i uns condicionants massa diferenciats respecte d'altres moviments europeus només superficialment afins. Perquè, a diferència d'altres grups i individus similars del continent, resulta difícil trobar tantes connivències amb els aparells d'un Estat que s'esforça per no posar fora de la llei l'herència franquista. Gent com l'agressor dels Ferrocarrils Catalans o els assassins de Berga mantenen tentacles històrics amb aquells escamots ultradretans que atacaven les manifestacions obreres durant la transició, amb els militars espanyols enquadrats en el Batallón Vasco Español que torturaven abertzales, amb els grups de falangistes que sistematitzaven el terror contra població civil abans i després de la Guerra Civil, o els qui des d'un Sometent reinventat apallissaven sindicalistes durant la dècada dels vint. En aquests casos, el funcionament i les estructures fan pensar en paramilitars, que amb els seus excessos, amb la ritualització d'una violència intimidatòria, fan la feina bruta al poder de controlar els dissidents, els desvalguts, els vulnerables, i així contribuir a mantenir l'ordre inalterable. No tenen connexions orgàniques, no cal dir, amb l'Estat, tot i sentir fascinació per l'exèrcit i l'èpica imperial. Tanmateix, i si ens remetem als fets, la negligència amb què l'aparell de l'Estat persegueix aquests grups –només s'actua quan l'opinió pública s'escandalitza–, és difícil deixar de pensar que grups influents en les esferes de poder hispàniques no veuen amb antipatia aquests grups que surten a «matar catalanufos» o altres categories equivalents. Aquests termes són portats a l'extrem, tot i que coincideix amb el desig de molts espanyols de posar fi a la dissidència basca, catalana, els homosexuals o perseguint la humiliació dels estrangers, bocs expiatoris ideals, com en èpoques més remotes masses fanatitzades incitaven els inquisidors.

No fa gaire, l'Oleguer Presas va gosar denunciar públicament el diferent tracte amb què l'Estat tractava la kale borroka respecte del terrorisme d'estat practicat pel general Galindo. Després que la «Brunete mediàtica» disparés amb artilleria pesant, bona part de la societat civil espanyola recompensa sonorament el jugador del Barça cada vegada que toca una pilota als camps mesetaris, tot declarant-se còmplice d'aquells que utilitzen la violència contra la dissidència. De fet, ja les pròpies lleis resulten una declaració de principis. Es considera més greu cremar una bandera, una foto o un caixer automàtic que apallissar algú indefens. Valdria la pena preguntar-se què hauria passat si la noia agredida s'hagués dit Elisenda i hagués portat una estelada a la carpeta. Hi hauria hagut cap ministre que hagués ordenat una actuació exemplar? S'hagués beneït la intervenció des de la COPE i proposat la beatificació de l'inculpat per part de la Conferència Episcopal?

Els nostres representants institucionals, haurien protestat? L'agressor, estaria encausat? Quan Cervantes va crear el personatge del Quixot, un cavaller errant que defensava els febles de la violència dels forts, ho va fer com a reacció al panorama desolador que vivia des de la profunditat de Castella. Calia un heroi, lògicament fracassat, que lluités contra tota una violència estructural en què havia degenerat l'imperi. Un imperi basat en rígides jerarquies socials, acostumat a parasitar els febles i vulnerables, i que no dubtava a utilitzar la violència de gent miserable i sense moral per escenificar les diferències mitjançant la violència sistemàtica. La xenofòbia actual no és més que un mitjà per consolidar vells objectius.