A Catalunya, 7.257; País Valencià, 6.755; les Illes, 3.671; Catalunya Nord, 402; Andorra, 637, i la Franja, 1.325 entrevistes per telèfon d'un qüestionari llarguíssim (220 preguntes), amb la voluntat de representar tota l'extensió territorial del domini lingüístic català. ¿L'objectiu? Disposar de dades sobre coneixements, usos i actituds lingüístiques en tots aquests territoris. El dimarts 23 d'octubre, al World Trade Center, es va presentar l'anàlisi global d'aquesta macroenquesta, amb una primera estimació «objectiva»: 9.118.882 persones saben parlar el català i 11.011.168 l'entenen.

Les dades són reals, ben segur que sí, les persones entrevistades són reals, no cal dir-ho, els entrevistadors són reals i segueixen una metodologia de treball seriosa. Malgrat tot, ¿hem de pensar que la gent menteix deliberadament? Si resulta que més de 9 milions de persones saben parlar el català i 11 milions l'entenen, ¿on és tota aquesta munió de gent quan vas al metro, a l'autobús, al pati d'una escola,a uns grans magatzems, a un prostíbul, a un geriàtric, a una caserna de policia, a la teva pròpia empresa...? Seria del tot forassenyat carregar els neulers als estadístics i als sociolingüistes, perquè les enquestes i el mètode d'explotació de les dades només són instruments, i bons en general, per intentar representar una realitat.

Si em pregunten si entenc el rwandès contestaré que no. Ara bé, si em pregunten si entenc l'alemany puc dir que sí (només, però, en situacions de supervivència: comprar, preguntar un carrer...), però si ens embranquem en una discussió filosòfica sobre el sexe dels àngels, aleshores la meva resposta no pot ser pas la mateixa. Potser una part del disseny d'una enquesta s'hauria de repensar, com també delimitar la durada: si, per exemple, es fan unes 200 preguntes als enquestats, una part de les respostes probablement es fan amb poca reflexió i, per tant, ens podem enfrontar a una disminució de la seva qualitat.

Tot plegat, doncs, dificulta i molt la tasca dels recercadors de la veritat, una veritat que la podem palpar, olorar, tocar i beure, amb be alta, quan en el centre catalaníssim World Trade Center els assistents a la Jornada gaudíem d'una ampolla d'aigua de 50 cl de la marca Viladrau «suave y fina al paladar, es el agua por excelencia de las mesas más exigentes». Probablement és l'aigua per excel·lència de les taules més exigents, però tinc seriosos dubtes que el grau d'exigència de la societat catalana (ciutadans, govern, administració...) respecte a la llengua catalana sigui prou convincent, perquè si realment ho fos probablement no estaríem treballant amb tantes enquestes sobre el coneixement i l'ús del català i probablement estaríem consultant un DVD, una TV Alta Definició o uns preservatius amb les instruccions en català, i tindríem, doncs, una extensa oferta de productes varis en la llengua pròpia de Catalunya. Si resulta que no disposem en català d'un mercat seriós en pel·lícules a la pantalla gran o a la petita, si resulta que al Departament d'Interior a Madrid no podem parlar en català, si resulta que les instruccions dels medicaments –per no dir tots– estan en anglès o en castellà... i no m'allargo més, tot plegat vol dir alguna cosa o més d'una: i és que, malgrat els més de 30 anys d'institucions democràtiques i els 24 anys de legislació de normalització i ús del català, no disposem encara d'una llengua prou segura en tots els àmbits comunicatius. No podem, doncs, fer actes d'autocomplaença, més aviat hem de fer actes d'autoflagel·lació, és a dir, d'autocrítica, per tal de reflotar aquest barco de les havaneres que es diu Català.

Cal més autoestima